TOT ESPERANT L'ESTIU

La revisteta de la 'Resi', m'ha fet l'encàrrec d'escriure quatre mots, així de bell antuvi resulta un xic difícil, més que un llibre de tres-centes pagines, postulo jo en més d'una ocasió. Això no és pas cert, acostumen a dir-me. Proveu-ho afer, i ho veureu.
En un article tens un tema i en desenvolupar, t'esplaies en ell i si cap hi poses la literatura que hom creu adient que versi sobre el comentat, en canvi, el llibre no dóna per tant malgrat la seva major envergadura, són massa llargs o llarga, digueu-ho com vulgueu, la temàtica que vols emprar sempre té els recursos per arribar allà on vols.
Aquí en tenim un exemple, porto un bon tros de paper esmerçat en l'intent i poder veure que enca ra no he dit res. Seré capaç de fer-ho!!.
Qui sàpiga que he escrit catorze llibres amb una mitjana de tres-centes pagines cadascun, pensara que "aquest tío em pren el pel'. Dones no, és ben cert, al llibre saps el que vols dir, i com, a l'article generalment, no!
M'ho llegeixo el que porto plasmat. Realment poc és el que he dit.
No sé si amb uns quants subjuntius, unes preposicions i alguns articles gramaticals arribaré a lligar quelcom que digui alguna cosa coherent. Espero que la meva capacitat pugui lligar-los entre si i sigui capaç de fer-ho. Serà bonic, oi!
O no?
Si en finalitzar de llegir-ho creus que sí, pots felicitar-me, doncs jo no n'estic pas segur. Si veus la punta del que llegeixes, em sentiré satisfet, dones això ja seria molt. Però he dit alguna cosa? Penso que he divagat molt, sense concretar res. L'únic veritable és el títol, acabem d'entrar a la primavera. Una volta de maneta i tenim l'estiu aquí mateix. Si hem passat fred durant l'hivern que acabem de deixar, segurament suarem el proper estiu que esta a la volta de quatre dies. Com ens anirà la vida? Esperem que més o menys com ara. Tindrem els problemes que ens ha portat la política internacional. Com ens compliquem la vida els humans avui en dia. Com sempre deia el gran Mossén Ballarin, recentment desaparegut, que si no hi podem fer més, que Déu hi faci més que nosaltres. Així ningú.



ELS INDIGNATS

Algú segurament ara pensarà, aquest s’està referint, als que acamparen a la plaça de Catalunya barcelonina durant un grapat de dies, que també, i que tenien tota la raó de manifestar-se, la majoria d’ells, no tots. Però no tan sols a ells, sinó també a molts altres que són coneguts com la majoria silenciosa i que mai han entorpit el desenvolupament normal de la vida ciutadana, ni ocupat places i carrers, ni trencat aparadors ni mobiliari urbà, que no és el cas que ens ocupa, malgrat que es van carregar alguns dels parterres de flors per fer-hi un hortet, i que recollint les paraules de l’antropòleg Manuel Delgado que hi estigué present, fins hi tot parlant en una de les xerrades que si feien, que: “...en gran mida alguns dels que hi havia ocupant la plaça pertanyien als grups anti sistema...” (Catalunya Ràdio: 24/5/11).
Permeteu-me que inverteixi la mirada veient-ho des d’un altre prisma. Que deurien opinar els dependents de El Corte Inglés quan un grup d’unes dues-centes persones bloquejaren les portes d’accés als Grans Magatzems durant una llarga, llarguíssima estona, impedint l’entrada a possibles compradors, no estarien indignats pensant en els petits imports de les comissions que cobren per possibles vendes que havien perdut, i que no podrien recuperar? Heu pensat que la majoria dels ciutadans, des del moment de l’ocupació, deixaren en gran majoria de baixar a Barcelona, com es diu normalment entre els habitants dels barris del voltant del centre de la ciutat, senzillament per por al que pogués passar. Aquells possibles compradors de les botigues del redós de la plaça, en un ràdio de mil metres, m’han confessat que els baixà la caixa d’aquests dies en forma substancial (Portal de l’Àngel, Fontanella, Pelayo, Rambles, Rondes, Passeig de Gràcia, Urquinaona, Universitat, ...), que tampoc recuperaran, però en canvi els impostos, despeses generals, etz. etz. els seguiran caient damunt. Sempre he sentit dir que no sempre el que crida més, és el que té la raó, malgrat que en aquesta ocasió el jovent i no tan sols ell, la tenien més que un Sant. De març a juny a la plaça de Catalunya si fa tots els dissabtes l’Escola de Sardanes, evidentment la del dia 21 de maig s’hagué de suspendre i la del 28 fer-la als jardins de El Corte Inglés/Diagonal, més de dues-centes criatures i la seves famílies ho van viure.
Jo vinc d’uns temps en els quals l’individu havia de fer previsions pel seu esdevenir, fou d’aquesta manera que durant el segle XIX aparegueren al nostre país gran nombre de cooperatives i montepios de previsió social, jo en vaig ésser comptador d’un d’ells durant força anys, concretament fins la seva desaparició: Rectitud i Justícia era el seu nom. Els uns ajudaven els altres, aquesta era la fita, no fou fins l’1 de setembre de 1944, que s’implantà la Seguretat Social, que al seu inici tenia la seu al carrer Anselm Clavé, assegurant l’assistència mèdica i la jubilació a tots els afiliats. Ara la cosa és diferent i no tant sols al nostra país sinó a la majoria de països europeus.
En certa manera s’ha generalitzat el sistema del subsidi. Com volem que treballi una persona que la retribució per la feina que li ofereixen és només superior en vint euros mensuals al subsidi d’atur que percep: ...per això em quedo a casa..., quantes vegades he escoltat la frase. No vull entrar a comentar el PER d’Andalusia i Extremadura, sabeu de que es tracta, allò de les peonades que algú signa, en un nombre determinat, i cobres la resta de l’any. Si que valdria la pena entretenir-se en les que cobren els alts directius de la banca i que en més d’una ocasió surten dels rescats que han finançat amb diner públic, algunes vegades de més de sis dígits.
Per no ferir susceptibilitats hem referiré a dos casos que conec del país veí, succeïts amb una diferència de 55 anys: a Perpinyà pels voltants de la rue de l’Anguille hi vivia una gitaneta soltera amb dos fills, que havia engendrat per a cobrar el subsidi que donaven a França per aquest fet. Hi tenia tot el dret. A una ciutat del centre de França vaig llegir l’any passat, que un musulmà cobrava el subsidi per les tres dones que tenia i pels fills de cadascuna d’elles, el jutges ho consideraren il·legal i el varen ben empaperar.

PARÈMIES

Parèmies que no pandèmies, són aquelles expressions que amb certa freqüència utilitzo en els meus escrits; el segon dels mots és refereix a malalties en forma d’epidèmia, com per exemple volgueren penjar-li a la coneguda com grip A; el primer tracta de la utilització de frases fetes per donar en certa manera contundència al que vols dir.
L’idea de tractar aquest tema em vingué de sobte en rellegir a Som el meu darrer article que titulava “Política d’entrecuix”, que finalitzava amb una parèmia, assignada a la meva avia, tot dient: Que Déu hi faci més que nosaltres; i també perquè la lectura em va portar a la memòria al bon amic recentment traspassat: Carles Riera i Vinyes, mestre entre d’altres en les “Questions de llenguatge”, a qui dec molts dels meus coneixements del català i la correcció de totes les meves obres publicades. Aquestes expressions també les coneixem com: refranys, acudits, proverbis, dites, aforismes, sentencies, màximes o frases fetes.
Per cert que en una investigació recent va resultar com la més coneguda aquella que diu: Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era, provinent del món rural. Un aclariment feia qui donava la noticia, que és molt possible al món actual hi hagi força gent que desconegui que és l’era; per si algú no ho sap afegiré es tracta d’aquella petita placeta enrajolada o cimentada que tenen totes les cases de pagès, en la qual si practicaven moltes de les feines de l’ofici, com ara el batre. Hi ha forces parèmies de les feines del camp, com aquestes: Pel febrer, faves a fer, Qui no sega al juny i bat al juliol, no sega ni bat quan vol, Pel setembre, el vi està per vendre, així fins a l’infinit.
D’altres provenen de la meteorologia: Aigua de març, herba pels sembrats, i un altre: Març marçot que mata a la vella a la vora del foc, i que en alguns llocs es perllonga afegint-hi: i a la jove si pot. També: A l’abril aigües mil, que en algun lloc es transforma tot dient: Per l’abril per cada gota en cauen mil, i l’altre semblant que diu: Pel maig, cada dia un raig. Tanmateix quan diu: Pel juliol, pobres els que estan al sol, fins notem l’escalfor de l’astre rei. I aquella referent a l’horari quan manifesta que: Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc, naturalment es refereix a l’hora solar, no a la que regeix en aquella època de l’any que en porta dues de diferència, o d’altres com: Per Santa Llúcia, un pas de puça, o Per Sant Esteve un pas de llebre.
L’11 de novembre d’enguany a la tarda, tingué lloc a la Generalitat de Catalunya el lliurament a la Federació Sardanista de Catalunya, que ostentava la representació de tot el sardanisme, el Diploma que acreditava a la Sardana com a: “element festiu Patrimonial d’interès Nacional”. Bartomeu Duran com president de l’esmentada Federació, després d’agrair la distinció, va reblar que l’interès del sardanisme era que la Sardana hagués estat nomenada Dansa Nacional de Catalunya i que era en aquest sentit que s’havien manifestat una munió d’entitats, Ajuntaments i particulars del país. Per vuit o deu vegades esmentà el títol que feia cent vint i set anys l’hi havia donat Josep Pella i Forgas a la seva obra Historia del Ampurdan, venint a dir que Allò escrit, escrit està, tot Posant la banya en un forat, expressant qualque s’havia atorgat era un primer pas però que seguiríem insistint fins la sacietat per aconseguir-ho. L’Honorable vicepresident de la Generalitat de Catalunya Josep A. Carod Rovira que va tancar l’acte, va respondre al senyor Duran una mica en el sentit de reconduir el fil cap el seu terreny, en un parlament amb algun error de “bulto”, com el d’aquell senyor de Jaen, referint-se a Pep Ventura i també procurant Fer volar coloms, venint a dir en unes altres paraules que tot estava molt bé, però que una cosa és el propòsit d’aquí i la realitat són les rodalies i d’altres coses manegades des d’allà i va encoratjar-lo en el sentit d’insistir fins aconseguir el que es demanava de bell antuvi, però que als inicis ens calia Anar amb peus de plom.
Però com que Les paraules se les enduu el vent, totes les que s’havien dit, deurien haver anat a parar a orelles del historiador Joan B. Culla, que en una tertúlia matinal de Catalunya Ràdio, en comentar que la Unesco havia declarat el fet casteller “Patrimoni Immaterial de la Humanitat”, va afegir: “com la Sardana, que a darreries del segle XIX fou declarada Dansa Nacional de Catalunya”. En Culla va demostrar que ho té força clar.
Apa nois! Bon vent i barca nova, que El meu mal no vol soroll. Però després de tot això algú aliè al sardanisme, pot arribar a pensar que Ens falta un bull com a les guixes, el que cal saber és a qui, perquè en certa manera tot plegat No té ni cap ni peus.
Conec Fil per randa tal com va anar aquesta qüestió, doncs fou tractada abastament al Parlament de Catalunya i em fou demanada fins a quatre vegades la meva presència per consultar els meus coneixements sobre aquest tema, la qüestió fou passada al Govern i aquest va encunyar la denominació que li donen per decret. Malgrat l’he llegit del dret i el revés una i altra vegada això de “element festiu Patrimonial d’interès Nacional”, no li acabo de veure del tot la punta, com no sigui per sortir del pas, més aviat sembla el veredicte d’un jutjat, i la veritat sigui dita m’ha recordat aquella dita: Ara que li has vist el cul, dius que és femella, i encara que: Al metge, al confessor i a l’advocat, diga’ls sempre la veritat, la realitat és que a tots ens hauria agradat molt més ens poguéssim referir en parlar de l’esmentat decret i de la sardana, amb aquella altra que resulta força més clara i contundent, la Sardana Dansa Nacional de Catalunya, que ja ho és, i afegeixo: Cal donar a Déu, el que és de Déu, i al César el que és del César.

TEMES RECURRENTS

En la reunió que mantingueren per tal de reorganitzar la nostra revista, algú va comentar que seria interessant escriure més articles sobre temes d’actualitat, al que jo vaig respondre, que per aquell que investiga i recull dades històriques, quan vol parlar sobre les seves troballes, que encara n’hi ha, se li fa un xic difícil escriure en present, llevat que faci comparacions sobre el que comenta i la seva comparació amb els fets actuals.
Seria força interessant que miréssim de parar per uns moments, llavors veuríem com de ràpid passa tot en la vida actual, ja que en uns instants quedaríem fora de joc.
De les vacances ençà he anat observant els temes noticiables que els partits i el quart poder utilitzen darrerament per a distreure el personal, a saber: Incendi forestal d’Horta de Sant Joan, fet aquest que va fent alguns rebrots, darrerament amb la creació d’una Comissió d’Investigació, per la que de moment van fer passar a força comandaments dels bombers, donant la impressió que vulguin incriminar-los a ells, veurem com finalitza un cop la perdiu estigui ben marejada; Cas Millet, també conegut com els afers del Palau de la Música, que com l’anterior també va fent algunes rebrotades; la immigració, situada en el padró municipal de la ciutat de Vic, i darrerament la problemàtica de Salt, que amb el 43% d’estrangers empadronats, la majoria de la darrera immigració, ho te força pelut, fins i tot s’ha fet una plataforma de nouvinguts, en la qual al menys n’hi ha un que te comptes amb la justícia; els magatzems de residus nuclears, també coneguts com: cementiris nuclears i que ningú vol a la seva localitat, però als que darrerament li han sortit força candidats, començant per Ascó.
Feu una mica d’abstracció i penseu quina és la vostra opinió sobre tots aquests afers.
També es parla força de la crisi, clar és que no parlar-ne o no veure-la, com succeïa en el seu inici, seria en aquests moments una mena de suïcidi, ja que més que tenir-la a sobre, ens aclapara, sort que la gent s’espavila com pot i alguns se’n surten a tranques i barrancs, amb la mal vista economia submergida. Alguns veuen brots verds encara que no han dit ben clar a quins arbres, però hom mira a dreta i esquerra i ho troba tot erm.
Podria afegir que també es parla d’Afganistan, on per cert els EEUU han sobrepassat el miler de soldats morts. I per si la cosa fos poc, la natura ens envia dos terrorífics terratrèmols: el primer a l’illa d’Haití, al Carib, situat al terç occidental de l’antiga Illa La Española, més o menys per on es bellugava Cristòfor Colom quan va descobrir Amèrica. El segon també al mateix continent americà, a Xile, segons diuen, cinquanta vegades més potent que l’anterior, gairebé prop dels nou graus de l’escala amb la que es valoren.
M’està sortint una crònica un xic negativa, serà conseqüència del mes llarg que porto amb una litiasi renal (atac de pedra al ronyo)? La meva pedra era potser una premonició dels terratrèmols que s’han produït arreu del món?
Segueixo, ara en el món sardanista. El programa sardanista Contrapunt, de Ràdio Terrassa, que conduïa darrerament en Ramon Moncho, i que abans ho havien fet: Lidia Sagués, Francesc Blanes, que havia estat iniciat per en Francesc Pascual i que fou el primer a les comarques barcelonines, al que sols el guanyava en antiguitat el gironí de la Francina Boris a Ràdio Girona, ha desaparegut del dial, segons sembla per raons comercials d’interessos derivats de les freqüències.
Fa uns dies ha traspassat la presentadora radiofònica i de televisió Odette Pinto. Que té a veure amb la sardana? algú es preguntarà, ho aclariré. Ella fou presentadora al meu costat de les Nits de la Sardana, amb l’elecció de La Sardana de l’Any, a les localitats de: Lloret de Mar i Badalona, a part d’haver dedicat programes a diversos compositors sardanistes, dialogant amb les seves vídues, ara mateix recordo el de Josep Marimón. Reposi en pau la companya de tants anys a Ràdio Joventut i Radiocadena.
Vull recordar també el que fou bon amic Vicenç Urpí i Cerdan, al qual coneixia per esser el germà gran del Sebastià, dansaire de la colla Pedraforca dels anys cinquanta i empleat de la Mutua Metal·lúrgica, amb la que jo hi mantenia relació; que posteriorment va dedicar gran part del seu temps a recopilar el so de les sardanes més peregrines, que també ens va deixar fa pocs dies. Al voltant de vint mil gravacions havia recollit, entre elles totes les que havia gravat jo per a La Sardana de l’Any des de la seva existència.
Ens dol profondament aquesta desaparició lenta i continuada de persones que han treballat per l’enaltiment de la nostra dansa, llei de vida. Sortosament encara en resten força: Carles Riera, Joan Domènech, Antoni Anguela, Miquel Serrat, Lluís Subirana, Jaume Nonell, Anna Costal, Antoni Torrent, Jordi Gallegos, Eduard Boada, Robert Roqué, Damià Daviu i molts més, i en el camp musical: Josep M. Serracant i Jesús Ventura, i un dilatat etc.
Felicitem a Els Montgrins pels seus 125 anys i per l’encert d’acoblar en un espectacle, la cobla amb les havaneres, concretament les de Port Bo.
I tot pregant perquè els brots verds es facin realitat i que els greus problemes de la societat catalana es resolguin com més aviat millor; entenent però que no tant sols es feina dels polítics, sinó que és una tasca de tothom.
Si més no, l’esperança ha d’esser el darrer en perdre’s.

LES SERPS D’ESTIU

A darreries del segle dinou i fins a mitjans del vint, al pic de l’estiu i quan la vida quotidiana no generava prous notícies, els periodistes de l’època recorrien a temes estrafolaris i inversemblants que omplien les pàgines dels periòdics d’arreu del món. Una d’aquestes notícies i que s’anava repetint de tant en tant, era la del monstre a l’anglès llac Ness.
En l’actualitat no cal. Apareixen noticies no tant, de tant en tant, per no dir a diari, que mig segle enrera haguessin fet pujar els colors a la cara a gairebé tothom. Així passava en aquella època en algunes pel•lícules, per exemple una coproducció franco-italiana, de la qual no recordo el nom, però que protagonitzava l’actor francès Fernandel, que es desenvolupava a la línea fronterera d’ambdós països i que gràcies a un clau clavat a la paret de la casa d’un italià, el fill d’en Fernandel pogué accedir a la cambra de la filla del anterior, amb el resultat posterior que podeu imaginar bambino inclòs, que feia exclamar a un d’ells: ...i tot això ha succeït per un clau.... La pel•lícula fou declarada per aquesta frase no apta per a menors.
Això ara no passa. Aquest és el cas de Nereida Gallardo, una xicota de força bon veure a la qual la premsa del cor i d’altres, així com la televisió ha airejat a tort i dret, pel seu afer sexual amb en Cristiano Ronaldo.
Molta gràcia tenia l’article al respecte, signat per Bibiana Ballbè, que titulava El gran clau. Expressant-se així: ...Nereida Gallardo és una d’aquella classe de persones que és algú gràcies al fet a haver estat amb algú altre que hagi nascut. En aquest cas Cristiano Ronaldo. Uns treballen (pocs), i els altres viuen del fet que alguns altres treballin (molts). Nereida Gallardo deu haver fet poques coses a la vida, però una d’elles ha esta el polvo més rendible de la història: el gran clau. Segurament hi ha maneres més dignes de guanyar-se la vida, però poques de més lucratives. Penseu en la fenomenal idea d’haver de treballar només un dia a la vida. Un trist dia! I tirar d’això la resta de la vida...
Que us sembla la noia? Ara va per les televisions explicant el que succeí amb l’infrascrit, i que entre altres coses té, ell: ...un calaix ple de tangues, entre els quals n‘hi ha un amb orelles i trompa. Un amb orelles i trompa que el pobre noi no omple (per part de la trompa)... Com podeu veure d’una exemplaritat i cultura exquisides.
Aquestes coses més o menys sempre han succeït, això no obstant amb una gran discreció i sense engegar el ventilador de la televisió als quatre vents.
També hi ha hagut d’altres notícies:
A determinades localitats costaneres (Sitges, Lloret de Mar, etc) hi ha hagut una reacció vers la vestimenta d’alguns turistes, més bé hauria de dir la “no vestimenta”: nuesa de tors, descalços, tot deambulant per la vila, omplint de sorra els comerços on entraven, cosa que al seu país segur no els hi permeten.
També a Barcelona la qual el rotatiu Avui qualifica: ...L’estiu que Barcelona va perdre el glamur... (1 de setembre 2009). A la portada un altre qualificatiu “Cutrelona”
Per esmentar l’esport, en futbol al Barça ha marxat l’Eto’o i han vingut l’Ibra no se què i en Txigrkins no se que més. En quan al Madrid, s’ha polit 261 milions d’euros en fixatges per en: Kaka, Benzema, Cristiano i d’altres.
També el més d’agost se’ns ha emportat persones importants.
Llegia els darrers dies el traspàs d’Isidor Cònsul i Giribet, després d’una llarga malaltia. Residia a Badalona però era fill de Bellpuig.
Vaig tenir la impressió que em sonava d’alguna cosa, al marge de la notícia, que esmentava entre altres, que era escriptor i cap de l’editorial Proa. Evidentment no anava equivocat, era el germà de Maria Cònsul i Giribet, que fou proclamada Pubilla Universal de la Sardana per Bellpuig, quan aquesta vila fou nomenada Ciutat Pubilla l’any 1972.
Un Pubillatge magnífic el de la vila d’Urgell, profusament engalanat de gallardets amb la senyera. La vinguda d’amagat des d’Andorra d’en Fontbernat per estar en la presidència del pubillatge. La presència del Cardenal Pont i Gol, fill de la vila. El que la sardana figurés a l’ofertori de la missa per primera vegada després de molts anys.
La Lliçó Magistral a cura de Josep Vallverdú. El Missatge al món sardanista dictat per Raimon. La Sardana del Pubillatge creada per Conrad Saló. La Medalla al Mèrit Sardanista atorgada a Salvador Casanova.
Tot això em passava per la memòria en recordar al traspassat.
Més o menys al ensems i encara que no del país, també ens deixava Joaquin Ruiz Jiménez, que malgrat ministre de Franco, no li comportà al dictador en tot el que ell volia.
Reposin en pau.
Ah! No voldria pas oblidar-me d’esmentar la primer dita “grip nova”, que posteriorment a esdevingut “grip A”. Les autoritats mantenen al respectable ben bé acollonit en anar informant de totes i cadascuna de les particularitats de la mateixa, i que ja han mort a conseqüència seva, a redós d’una quinzena de malalts i la qualifiquen fins i tot de pandèmia. El que no sap la gent és que de la grip, en direm normal o bona, moren anualment al país unes tres mil persones. Com deia aquell, hi ha dues formes de mentir, no dient la veritat i les estadístiques.
Renoi, quin estiu! I això que no us he pas parlat ni de l’atur, ni tampoc de la crisi, que segons diuen és pitjor que la de 1929, ni tampoc de la calor, la més forta des de 1914, per cert que per aquells verals també hi va haver una grip. No serà que ens ho posen tot força magre per veure si tots plegats ens arraulim i ens oblidem de tot plegat, inclosos l’Estatut, el Finançament, etz. etz. etz.