A darreries del segle dinou i fins a mitjans del vint, al pic de l’estiu i quan la vida quotidiana no generava prous notícies, els periodistes de l’època recorrien a temes estrafolaris i inversemblants que omplien les pàgines dels periòdics d’arreu del món. Una d’aquestes notícies i que s’anava repetint de tant en tant, era la del monstre a l’anglès llac Ness.
En l’actualitat no cal. Apareixen noticies no tant, de tant en tant, per no dir a diari, que mig segle enrera haguessin fet pujar els colors a la cara a gairebé tothom. Així passava en aquella època en algunes pel•lícules, per exemple una coproducció franco-italiana, de la qual no recordo el nom, però que protagonitzava l’actor francès Fernandel, que es desenvolupava a la línea fronterera d’ambdós països i que gràcies a un clau clavat a la paret de la casa d’un italià, el fill d’en Fernandel pogué accedir a la cambra de la filla del anterior, amb el resultat posterior que podeu imaginar bambino inclòs, que feia exclamar a un d’ells: ...i tot això ha succeït per un clau.... La pel•lícula fou declarada per aquesta frase no apta per a menors.
Això ara no passa. Aquest és el cas de Nereida Gallardo, una xicota de força bon veure a la qual la premsa del cor i d’altres, així com la televisió ha airejat a tort i dret, pel seu afer sexual amb en Cristiano Ronaldo.
Molta gràcia tenia l’article al respecte, signat per Bibiana Ballbè, que titulava El gran clau. Expressant-se així: ...Nereida Gallardo és una d’aquella classe de persones que és algú gràcies al fet a haver estat amb algú altre que hagi nascut. En aquest cas Cristiano Ronaldo. Uns treballen (pocs), i els altres viuen del fet que alguns altres treballin (molts). Nereida Gallardo deu haver fet poques coses a la vida, però una d’elles ha esta el polvo més rendible de la història: el gran clau. Segurament hi ha maneres més dignes de guanyar-se la vida, però poques de més lucratives. Penseu en la fenomenal idea d’haver de treballar només un dia a la vida. Un trist dia! I tirar d’això la resta de la vida...
Que us sembla la noia? Ara va per les televisions explicant el que succeí amb l’infrascrit, i que entre altres coses té, ell: ...un calaix ple de tangues, entre els quals n‘hi ha un amb orelles i trompa. Un amb orelles i trompa que el pobre noi no omple (per part de la trompa)... Com podeu veure d’una exemplaritat i cultura exquisides.
Aquestes coses més o menys sempre han succeït, això no obstant amb una gran discreció i sense engegar el ventilador de la televisió als quatre vents.
També hi ha hagut d’altres notícies:
A determinades localitats costaneres (Sitges, Lloret de Mar, etc) hi ha hagut una reacció vers la vestimenta d’alguns turistes, més bé hauria de dir la “no vestimenta”: nuesa de tors, descalços, tot deambulant per la vila, omplint de sorra els comerços on entraven, cosa que al seu país segur no els hi permeten.
També a Barcelona la qual el rotatiu Avui qualifica: ...L’estiu que Barcelona va perdre el glamur... (1 de setembre 2009). A la portada un altre qualificatiu “Cutrelona”
Per esmentar l’esport, en futbol al Barça ha marxat l’Eto’o i han vingut l’Ibra no se què i en Txigrkins no se que més. En quan al Madrid, s’ha polit 261 milions d’euros en fixatges per en: Kaka, Benzema, Cristiano i d’altres.
També el més d’agost se’ns ha emportat persones importants.
Llegia els darrers dies el traspàs d’Isidor Cònsul i Giribet, després d’una llarga malaltia. Residia a Badalona però era fill de Bellpuig.
Vaig tenir la impressió que em sonava d’alguna cosa, al marge de la notícia, que esmentava entre altres, que era escriptor i cap de l’editorial Proa. Evidentment no anava equivocat, era el germà de Maria Cònsul i Giribet, que fou proclamada Pubilla Universal de la Sardana per Bellpuig, quan aquesta vila fou nomenada Ciutat Pubilla l’any 1972.
Un Pubillatge magnífic el de la vila d’Urgell, profusament engalanat de gallardets amb la senyera. La vinguda d’amagat des d’Andorra d’en Fontbernat per estar en la presidència del pubillatge. La presència del Cardenal Pont i Gol, fill de la vila. El que la sardana figurés a l’ofertori de la missa per primera vegada després de molts anys.
La Lliçó Magistral a cura de Josep Vallverdú. El Missatge al món sardanista dictat per Raimon. La Sardana del Pubillatge creada per Conrad Saló. La Medalla al Mèrit Sardanista atorgada a Salvador Casanova.
Tot això em passava per la memòria en recordar al traspassat.
Més o menys al ensems i encara que no del país, també ens deixava Joaquin Ruiz Jiménez, que malgrat ministre de Franco, no li comportà al dictador en tot el que ell volia.
Reposin en pau.
Ah! No voldria pas oblidar-me d’esmentar la primer dita “grip nova”, que posteriorment a esdevingut “grip A”. Les autoritats mantenen al respectable ben bé acollonit en anar informant de totes i cadascuna de les particularitats de la mateixa, i que ja han mort a conseqüència seva, a redós d’una quinzena de malalts i la qualifiquen fins i tot de pandèmia. El que no sap la gent és que de la grip, en direm normal o bona, moren anualment al país unes tres mil persones. Com deia aquell, hi ha dues formes de mentir, no dient la veritat i les estadístiques.
Renoi, quin estiu! I això que no us he pas parlat ni de l’atur, ni tampoc de la crisi, que segons diuen és pitjor que la de 1929, ni tampoc de la calor, la més forta des de 1914, per cert que per aquells verals també hi va haver una grip. No serà que ens ho posen tot força magre per veure si tots plegats ens arraulim i ens oblidem de tot plegat, inclosos l’Estatut, el Finançament, etz. etz. etz.
divendres, 4 / setembre / 2009
dissabte, 4 / juliol / 2009
MES DADES SOBRE LA SARDANA A BARCELONA
Es indubtable que la informàtica i la posterior digitalització de molts dels arxius existents, especialment els relatius a periòdics de la Ciutat Comtal, ens aniran permeten ampliar els coneixements que del conreu de la sardana en teníem de com, quan i de quina manera s’anava fent a Barcelona.
Fins aquest moment he pogut disposar de les dades de La Vanguardia i del desaparegut El Noticiero Universal, del qual jo n’havia estat columnista durant els darrers temps.
Evidentment que la tasca és feixuga i que em caldrà força temps per anar esbrinant tot allò, que entre tots els que investiguem anem trobant, entre ells en Jaume Bosch, de Mollet. No obstant això, crec hem d’anar donant alguna bestreta perquè els lectors en tinguin alguna que altra idea.
Publicat per El Noticiero Universal, amb data 6 de setembre de 1889, ens diu, traduït, el següent: ...Els veïns del carrer Amalia, tracten, com dèiem ahir, d’organitzar alguns festejos per al proper diumenge, Festivitat de Nostra Senyora de Montserrat, (el periòdic aquí ens recorda, sense dir-ho, que en aquells temps la Mare de Déu de Montserrat, era celebrada encara pel dia de Mares de Déu trobades) havent contractat per a l’esmentat dia la Copla Empordanesa, que dirigeixen els senyors D. Narcís Puignau i D. Jaume Soldevila, la qual executarà les populars sardanes en dit carrer. Per la nit hi haurà il•luminació...
Aquí no podem per menys de recordar que Josep Mainar i Jaume Vilalta, recullen a La Sardana, publicada el 1970, una ballada realitzada en un pis d’un carrer del districte cinquè, amb el mateix nom, més o menys per aquestes dates, i que en els digitalitzats que he remenat, una cobla Empordanesa fa diverses actuacions. No seria que un grup de músics s’apleguessin sota aquest nom? Doncs no crec pas que l’Empordanesa de Castelló d’Empúries, fes amb tanta regularitat el viatge a Barcelona, no era tant fàcil.
També a La Sardana, ens parla que el 1892 baixen a Barcelona diverses cobles empordaneses, per a participar al concurs de cobles convocat amb motiu dels 500 anys del descobriment d’Amèrica. He trobat a la digitalització de El Noticiero Universal, una notícia paral•lela al fet, publicada el 8 d’octubre de 1892, que diu: ...mentre s’efectuaven les proves del descarregador elèctric al Saló de Cent, la cobla empordanesa d’en Rossinyol, de Castelló d’Empúries, que és una de les vingudes a prendre part al certamen musical que hi haurà a la ciutat, va tocar varies sardanes, situada en un empostissat que s’aixecà al costat de la porta de la Casa Consistorial. Les interpretà amb notable precisió i afinació, que li reportaren forts aplaudiments...
Veiem així que les cobles, en fer viatges a la Ciutat Comtal, aprofitaven el temps hi feien altres actuacions a diversos indrets.
Ja immersos a finals del segle XIX, ens conta a la pàgina 55 de La Sardana, volum I: ...segons una valuosa descripció, publicada en aquell diari (Diario de Barcelona), a les acaballes del mateix estiu (1895), el Café de les Set Portes, de la plaça de Palau, per coronar la seva temporada de sardanes va organitzar una temporada extraordinària, a base de les cobles Antiga de Pep Ventura, Els Rossinyols, de Castelló d’Empúries, i La Principal de Peralada, cosa inusitada pel cost que devia comportar (cal dir que la majoria de ballades eren fetes a base de piano). Això sí, donada la circumstància, van concórrer al luxós establiment els empordanesos en ple... El comentarista del periòdic fa unes descripcions de les dots interpretatives dels tres tenores, Jaume Eudald, Pau Abadal i Juli Rosquelles, qualificant a aquest darrer com el millor dels tres.
Això és el que sabíem sobre les ballades de les Set Portes, ara mitjançant El Noticiero Universal, de data 9 de setembre de 1901, pensem que aquestes ballades eren força periòdiques, ja que la notícia que ens dona, diu que: ...Amb la finalitat d’evitar atropellaments de cotxes i tramvies, s’ha disposat, per ordre governativa, que deixin de celebrar-se al passeig d’Isabel II, els balls de sardanes que s’organitzen davant el Café de les Set Portes, poden, no obstant, realitzar-se als Pòrtics d’en Xifré..
Perquè no uns penséssiu que aquestes sardanes eren coses de quatre arreplegats i de pa sucat amb oli, recullo una mena d’article entrevista publicada el 24 de juny de 1908 a El Noticiero Universal, on diuen:
...En el Parc Güell.
Gràcies per la teva informació, imparcial i serena...
Com, que m’he passat a la serena tota la nit!
Home! Per a completar aquestes dades de “extramuros”, em manca saber que ha succeït al Parc Güell.
Mira! Aquí ve en Robert en el seu 40 HP... Segurament que ha estat en el Festival.
Ens ha vist! Acostem-nos a l’automòbil.
Que tal el Parc Güell?
Nois, allò fou un vessament d’elegància i bon gust! Hem passat la nit ràpida i agradablement.
Ha començat la festa amb una llençada de morterets i salves i una banda militar ha fet el pasacalle des de la plaça Lesseps al Parc.
Després s’han ballat sardanes, que han interpretat les cobles l’Art Gironí, de Girona i Els Munnes, d’Esparreguera.
El pirotècnic Francesc Guasch, ens ha disparat un Castell de focs d’artifici, amb artístiques i brillants combinacions.
També hi ha hagut un concert vocal i instrumental, i sobre tot un “flirteo” una animació de bon to, un ambient distingit, que ha donat a la festa un caràcter aristocràtic, però sense el rígid caràcter de l’etiqueta.
La concurrència distingidíssima. Pot dir-se que totes les famílies de l’alta societat barcelonina, han celebrat la revetlla al Parc Güell.
Els carruatges i els automòbils han contribuït a augmentar l’animació, deambulant continuadament per al passeig que serpenteja la muntanya, entremig les fantàstiques creacions de Gaudí...
També de l’any anterior, el mateix periòdic publicava el 17 d’agost, una nota en la qual deia: ...Tots el diumenges i demés festius, per la tarda, en el cim del Tibidabo, sardanes per la cobla La Unión Empordanesa...
Amb aquestes petites mostres hom pot deduir que hi havia més sardanes de les que nosaltres pensàvem.
Fins aquest moment he pogut disposar de les dades de La Vanguardia i del desaparegut El Noticiero Universal, del qual jo n’havia estat columnista durant els darrers temps.
Evidentment que la tasca és feixuga i que em caldrà força temps per anar esbrinant tot allò, que entre tots els que investiguem anem trobant, entre ells en Jaume Bosch, de Mollet. No obstant això, crec hem d’anar donant alguna bestreta perquè els lectors en tinguin alguna que altra idea.
Publicat per El Noticiero Universal, amb data 6 de setembre de 1889, ens diu, traduït, el següent: ...Els veïns del carrer Amalia, tracten, com dèiem ahir, d’organitzar alguns festejos per al proper diumenge, Festivitat de Nostra Senyora de Montserrat, (el periòdic aquí ens recorda, sense dir-ho, que en aquells temps la Mare de Déu de Montserrat, era celebrada encara pel dia de Mares de Déu trobades) havent contractat per a l’esmentat dia la Copla Empordanesa, que dirigeixen els senyors D. Narcís Puignau i D. Jaume Soldevila, la qual executarà les populars sardanes en dit carrer. Per la nit hi haurà il•luminació...
Aquí no podem per menys de recordar que Josep Mainar i Jaume Vilalta, recullen a La Sardana, publicada el 1970, una ballada realitzada en un pis d’un carrer del districte cinquè, amb el mateix nom, més o menys per aquestes dates, i que en els digitalitzats que he remenat, una cobla Empordanesa fa diverses actuacions. No seria que un grup de músics s’apleguessin sota aquest nom? Doncs no crec pas que l’Empordanesa de Castelló d’Empúries, fes amb tanta regularitat el viatge a Barcelona, no era tant fàcil.
També a La Sardana, ens parla que el 1892 baixen a Barcelona diverses cobles empordaneses, per a participar al concurs de cobles convocat amb motiu dels 500 anys del descobriment d’Amèrica. He trobat a la digitalització de El Noticiero Universal, una notícia paral•lela al fet, publicada el 8 d’octubre de 1892, que diu: ...mentre s’efectuaven les proves del descarregador elèctric al Saló de Cent, la cobla empordanesa d’en Rossinyol, de Castelló d’Empúries, que és una de les vingudes a prendre part al certamen musical que hi haurà a la ciutat, va tocar varies sardanes, situada en un empostissat que s’aixecà al costat de la porta de la Casa Consistorial. Les interpretà amb notable precisió i afinació, que li reportaren forts aplaudiments...
Veiem així que les cobles, en fer viatges a la Ciutat Comtal, aprofitaven el temps hi feien altres actuacions a diversos indrets.
Ja immersos a finals del segle XIX, ens conta a la pàgina 55 de La Sardana, volum I: ...segons una valuosa descripció, publicada en aquell diari (Diario de Barcelona), a les acaballes del mateix estiu (1895), el Café de les Set Portes, de la plaça de Palau, per coronar la seva temporada de sardanes va organitzar una temporada extraordinària, a base de les cobles Antiga de Pep Ventura, Els Rossinyols, de Castelló d’Empúries, i La Principal de Peralada, cosa inusitada pel cost que devia comportar (cal dir que la majoria de ballades eren fetes a base de piano). Això sí, donada la circumstància, van concórrer al luxós establiment els empordanesos en ple... El comentarista del periòdic fa unes descripcions de les dots interpretatives dels tres tenores, Jaume Eudald, Pau Abadal i Juli Rosquelles, qualificant a aquest darrer com el millor dels tres.
Això és el que sabíem sobre les ballades de les Set Portes, ara mitjançant El Noticiero Universal, de data 9 de setembre de 1901, pensem que aquestes ballades eren força periòdiques, ja que la notícia que ens dona, diu que: ...Amb la finalitat d’evitar atropellaments de cotxes i tramvies, s’ha disposat, per ordre governativa, que deixin de celebrar-se al passeig d’Isabel II, els balls de sardanes que s’organitzen davant el Café de les Set Portes, poden, no obstant, realitzar-se als Pòrtics d’en Xifré..
Perquè no uns penséssiu que aquestes sardanes eren coses de quatre arreplegats i de pa sucat amb oli, recullo una mena d’article entrevista publicada el 24 de juny de 1908 a El Noticiero Universal, on diuen:
...En el Parc Güell.
Gràcies per la teva informació, imparcial i serena...
Com, que m’he passat a la serena tota la nit!
Home! Per a completar aquestes dades de “extramuros”, em manca saber que ha succeït al Parc Güell.
Mira! Aquí ve en Robert en el seu 40 HP... Segurament que ha estat en el Festival.
Ens ha vist! Acostem-nos a l’automòbil.
Que tal el Parc Güell?
Nois, allò fou un vessament d’elegància i bon gust! Hem passat la nit ràpida i agradablement.
Ha començat la festa amb una llençada de morterets i salves i una banda militar ha fet el pasacalle des de la plaça Lesseps al Parc.
Després s’han ballat sardanes, que han interpretat les cobles l’Art Gironí, de Girona i Els Munnes, d’Esparreguera.
El pirotècnic Francesc Guasch, ens ha disparat un Castell de focs d’artifici, amb artístiques i brillants combinacions.
També hi ha hagut un concert vocal i instrumental, i sobre tot un “flirteo” una animació de bon to, un ambient distingit, que ha donat a la festa un caràcter aristocràtic, però sense el rígid caràcter de l’etiqueta.
La concurrència distingidíssima. Pot dir-se que totes les famílies de l’alta societat barcelonina, han celebrat la revetlla al Parc Güell.
Els carruatges i els automòbils han contribuït a augmentar l’animació, deambulant continuadament per al passeig que serpenteja la muntanya, entremig les fantàstiques creacions de Gaudí...
També de l’any anterior, el mateix periòdic publicava el 17 d’agost, una nota en la qual deia: ...Tots el diumenges i demés festius, per la tarda, en el cim del Tibidabo, sardanes per la cobla La Unión Empordanesa...
Amb aquestes petites mostres hom pot deduir que hi havia més sardanes de les que nosaltres pensàvem.
divendres, 22 / maig / 2009
LA SARDANA: Dansa Nacional de Catalunya
Emprant termes del periodista de l’Avui, Iu Forns, suposem que amb consentiment del senyor “Apoyaré”, el govern de la Generalitat de Catalunya redactarà un Decret, mitjançant el qual es nomenarà a la Sardana: Dansa Nacional de Catalunya, i segons m’ha arribat a mi, s’ha de fer així perquè es precisa unanimitat al Parlament perquè això hagués fet possible una resolució en forma de Llei i segons m’han informat hi hagueren dos grups parlamentaris, entre tots els que formen la Cambra Catalana que es negaren a firmar la proposta: el partit Popular i Ciutadans.
Tot el que porta l’adjectiu de Nacional fa una cert “yuyu” a determinats grups, malgrat que s’espera un proper desembarcament a Catalunya, de la plana major del partit Popular, cara a les properes eleccions legislatives, per a demostrar lo catalans que són i el suport que a tothora ens han donat, sobretot pel que fa a l’Estatut, la Immersió Lingüística, i el recent cartell amb els nens esposats, referint-se a l’hora de castellà, i d’altres qüestions que estan a la memòria de tothom, aquesta no històrica, però sí per ésser-hi afegida. ¿Us recordeu quan van fer expulsar del grup parlamentari al qual pertanyien del Parlament europeu, als representants d’Unió?
La veritat és que amb tot plegat se’m ha girat feina. Perquè quan ho dic a alguna persona, aquesta respon d’immediat: ...es que no ho era Dansa Nacional: la Sardana?...
I llavors haig d’explicar-li tot allò que Josep Pella i Forgas ho va escriure fa cent vint-i-cinc anys, en un llibre titulat Historia del Ampurdan (1883), que un segle després al Congrés de Cultura Catalana ho va declarar en les seves conclusions finals (1983), i que ara la Federació Sardanista de Catalunya va presentar aquesta sol·licitud (2008), amb el suport d’entrada de Convergència i Unió, per tal que fos sancionat d’una forma legal.
...Que complicat és tot plegat... em responen.
Doncs imaginat, això quan només per dir que una dansa sigui Nacional, però si a més s’han d’emportar menys “calers” d’aquí, com és el cas de l’Estatut, pensen que els hi és millor seguir en la pràctica d’allò que digueren al seu dia, en perdre les colònies d’ultramar, segons vaig llegir a la Història de Catalunya, de Ferran Soldevila, quan un va preguntar de que viurien i qui manava va contestar-li, més o menys: ...de las colonias interiores, està claro... i en això estem.
Tot això està en procés, i esperem que arribi a bon port i que en aquesta ocasió no passi com en el “Apoyaré Pasqual l’Estatut que salga del Parlament”, i que el finançament que s’havia d’aprovar l’agost de 2008, s’ha anat ajornant i portem un retard de deu mesos.
I menys mal que aquests són com germans. Que si fossin el altres.
Tot el que porta l’adjectiu de Nacional fa una cert “yuyu” a determinats grups, malgrat que s’espera un proper desembarcament a Catalunya, de la plana major del partit Popular, cara a les properes eleccions legislatives, per a demostrar lo catalans que són i el suport que a tothora ens han donat, sobretot pel que fa a l’Estatut, la Immersió Lingüística, i el recent cartell amb els nens esposats, referint-se a l’hora de castellà, i d’altres qüestions que estan a la memòria de tothom, aquesta no històrica, però sí per ésser-hi afegida. ¿Us recordeu quan van fer expulsar del grup parlamentari al qual pertanyien del Parlament europeu, als representants d’Unió?
La veritat és que amb tot plegat se’m ha girat feina. Perquè quan ho dic a alguna persona, aquesta respon d’immediat: ...es que no ho era Dansa Nacional: la Sardana?...
I llavors haig d’explicar-li tot allò que Josep Pella i Forgas ho va escriure fa cent vint-i-cinc anys, en un llibre titulat Historia del Ampurdan (1883), que un segle després al Congrés de Cultura Catalana ho va declarar en les seves conclusions finals (1983), i que ara la Federació Sardanista de Catalunya va presentar aquesta sol·licitud (2008), amb el suport d’entrada de Convergència i Unió, per tal que fos sancionat d’una forma legal.
...Que complicat és tot plegat... em responen.
Doncs imaginat, això quan només per dir que una dansa sigui Nacional, però si a més s’han d’emportar menys “calers” d’aquí, com és el cas de l’Estatut, pensen que els hi és millor seguir en la pràctica d’allò que digueren al seu dia, en perdre les colònies d’ultramar, segons vaig llegir a la Història de Catalunya, de Ferran Soldevila, quan un va preguntar de que viurien i qui manava va contestar-li, més o menys: ...de las colonias interiores, està claro... i en això estem.
Tot això està en procés, i esperem que arribi a bon port i que en aquesta ocasió no passi com en el “Apoyaré Pasqual l’Estatut que salga del Parlament”, i que el finançament que s’havia d’aprovar l’agost de 2008, s’ha anat ajornant i portem un retard de deu mesos.
I menys mal que aquests són com germans. Que si fossin el altres.
dimarts, 28 / abril / 2009
INTERNET
Fa encara no un mes que em vaig posar internet, malgrat feia gairebé prop de vint anys que em servia de l’ordinador per a escriure, tant els articles com les deu obres que he publicat a través de l’Editorial Mos, i d’altres que encara no han vist la llum.
No obstant això, el bon amic Jaume Bosch em feia arribar força material de premsa d’aquell final del segle XIX, que en una forma o altra estava penjada a la xarxa.
No fa gaires dies em vaig assabentar que La Vanguardia havia digitalitzat tot el publicat pel seu periòdic, des del primer nombre que va veure la llum aquell llunyà dimarts 1 de febrer de 1881, així és que vaig clicar La Vanguardia i en la seva hemeroteca vaig acotar les dates i buscar l’epígraf sardanes. Malgrat que n’era un neòfit vaig anar manipulant i cercant l’època que em convenia, així és com vaig saber per l’exemplar del 5 de juliol de 1881 que a la vila de Hostalric: ...terminada la procesión, hubo sardanas en la plaza, bailes que se prolongaron hasta las ocho y media de la noche... aquesta era la notícia que enviava a la redacció el corresponsal de la vila selvatana.
Del mateix any a Barcelona, però corresponent a les dates de Nadal, una notícia ens explica que mentre al Teatre Tívoli es representava el drama sacre “Los pastorcillos de Belén”, al Teatre Masini per la tarda a les tres, ball i sardanes i l’endemà a la mateixa hora i lloc, el mateix.
Una altra noticia barcelonina que publica, aquesta una mica curiosa, és la que esmenta així: ...estas últimas noches se ha situado una música en un balcón de uno de los entresuelos de la calle Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla) tocando sardanas; en la calle se reunieron varios jóvenes del Ampurdán que bailaron mientras tocó la música...
Una de les curiositats que vull destacar és que quan els corresponsals del periòdic de comarques gironines enviaven les seves cròniques, utilitzaven el terme “sardanes llargues”, el qual potser ens voldria indicar que encara s’utilitzaven “les sardanes curtes”, així ho fa el de Banyoles que a l’exemplar de 21 d’octubre anuncia que el dia 28, o sigui en plenes Festes de Sant Martirià, La Principal de la Bisbal, a les 9 hores interpretarà sardanes llargues.
Llavors se’m va ocórrer buscar alguna dada que no figurés entre les habituals que ja eren prou conegudes, de les Festes de la Mare de Déu de la Mercè de l’any 1902, quan l’Albert Cotó va escriure la seva sardana de concurs titulada Les Festes de la Mercè interpretant-la durant el primer Concurs de Colles Sardanistes que es va celebrar a Barcelona i en el qual va resultar guanyadora la colla de Crespià, dirigida per Josep Gallostra. Evidentment vaig trobar dades sobre aquelles Festes, en una d’elles publicada el 24 de setembre de 1902, hi diu: ...que hi va tocar la cobla La Principal de Peralada a les 11 hores i que el dia 28 hi tornaran a repetir... això ens podria portar a pensar que, aquesta podria haver estat la cobla que va interpretar les sardanes de concurs.
En quan al que publica del propi concurs trobo que el dia 28 diu i tradueixo, que: ...un altre dels festejos celebrats ahir, fou el concurs de sardanes, efectuat al Frontó Comtal. La festa resultà animadíssima, en ella prengueren part sardanistes de la Escala, Olot, Vila-sacra, la Bisbal, Peralada, Girona, Ripoll, Palafrugell, Massanet de la Selva, Armentera, Camprodon, Crespià, Castelló d’Empúries i Sant Pere Pescador. Properament publicarem el fallo del Jurat... Fallo que nosaltres ja sabíem.
Continuant al mateix exemplar de La Vanguardia: ...Avui diumenge a les 3 de la tarda tindrà lloc a la plaça Galbany de Sant Gervasi, boniques sardanes executades per la acreditada cobla Orfeó Cassanenc...
El mateix dia publicava una altra nota on es deia: ...Ahir al matí es celebra al Teatre Novetats l’interessant concurs de cobles empordaneses que presencià un nombrós públic.
Les orquestres que hi prengueren part ho feren en nombre de nou i totes molt aplaudides.
Va començar amb la presentació de la Unió Cassanenca, que fou molt aplaudida, tant en la composició obligada Toc d’oració, com en la de lliure elecció titulada La filla del marxant, de Garreta.
Seguí La Principal de Peralada, que executà amb molt de gust el Toc d’oració i La pubilla empordanesa, de Serra.
Després es presentà l’orquestra Antiga Pep de Figueres, que escollí la preciosa composició de Ventura: Arri Moreu, que fou molt celebrada tant en aquesta com en l’obligada.
La Vella de la Bisbal executà La Pastoreta.
La cobla de Torroella de Montgrí i La Moderna de Llagostera escolliren respectivament les composicions: Bola de neu, de Rigau i Flor d’un dia, de Pau Guanter Rossinyol.
L’Agramont, de Castelló d’Empúries, va tocar La Vaquera, bonica composició d’Antoni Agramont.
La Principal de la Bisbal, fou sense lloc a discussió la que millor interpretà el tema obligat, en especial el tenor. La de lliure interpretació fou La Fada, de Garreta.
L’Orfeó de Cassà de la Selva fou la darrera orquestra que prengué part al concurs i escollí la composició de Cervera: Raig de lluna.
El jurat format pels senyors: Nicolau, Vives, Millet, Cotó i Cambó, acordaren distribuir el premis en la forma que s’expressa:
El primer consistent en Medalla d’or i 1.000 pessetes, es repartirà entre les orquestres La Principal de la Bisbal i La Principal de Peralada, donant-se a cadascuna d’elles 500 pessetes i Medalla d’or.
Els dos segons premis, consistents en medalla d’argent i 500 pessetes, s’adjudiquen a La Unió Cassanenca i la de Torroella de Montgrí (eren Els Montgrins).
Es crearen dos tercers premis amb Medalla de bronze i 250 pessetes cadascun, essent adjudicats a les orquestres: Agramont i Moderna de Llagostera.
Fins aquí el que he anat recollint pacientment amb prou feines i treballs, doncs encara no tinc la pràctica precisa; la meva neta gran, que no té encara dotze anys, ho fa millor que jo.
No obstant això, el bon amic Jaume Bosch em feia arribar força material de premsa d’aquell final del segle XIX, que en una forma o altra estava penjada a la xarxa.
No fa gaires dies em vaig assabentar que La Vanguardia havia digitalitzat tot el publicat pel seu periòdic, des del primer nombre que va veure la llum aquell llunyà dimarts 1 de febrer de 1881, així és que vaig clicar La Vanguardia i en la seva hemeroteca vaig acotar les dates i buscar l’epígraf sardanes. Malgrat que n’era un neòfit vaig anar manipulant i cercant l’època que em convenia, així és com vaig saber per l’exemplar del 5 de juliol de 1881 que a la vila de Hostalric: ...terminada la procesión, hubo sardanas en la plaza, bailes que se prolongaron hasta las ocho y media de la noche... aquesta era la notícia que enviava a la redacció el corresponsal de la vila selvatana.
Del mateix any a Barcelona, però corresponent a les dates de Nadal, una notícia ens explica que mentre al Teatre Tívoli es representava el drama sacre “Los pastorcillos de Belén”, al Teatre Masini per la tarda a les tres, ball i sardanes i l’endemà a la mateixa hora i lloc, el mateix.
Una altra noticia barcelonina que publica, aquesta una mica curiosa, és la que esmenta així: ...estas últimas noches se ha situado una música en un balcón de uno de los entresuelos de la calle Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla) tocando sardanas; en la calle se reunieron varios jóvenes del Ampurdán que bailaron mientras tocó la música...
Una de les curiositats que vull destacar és que quan els corresponsals del periòdic de comarques gironines enviaven les seves cròniques, utilitzaven el terme “sardanes llargues”, el qual potser ens voldria indicar que encara s’utilitzaven “les sardanes curtes”, així ho fa el de Banyoles que a l’exemplar de 21 d’octubre anuncia que el dia 28, o sigui en plenes Festes de Sant Martirià, La Principal de la Bisbal, a les 9 hores interpretarà sardanes llargues.
Llavors se’m va ocórrer buscar alguna dada que no figurés entre les habituals que ja eren prou conegudes, de les Festes de la Mare de Déu de la Mercè de l’any 1902, quan l’Albert Cotó va escriure la seva sardana de concurs titulada Les Festes de la Mercè interpretant-la durant el primer Concurs de Colles Sardanistes que es va celebrar a Barcelona i en el qual va resultar guanyadora la colla de Crespià, dirigida per Josep Gallostra. Evidentment vaig trobar dades sobre aquelles Festes, en una d’elles publicada el 24 de setembre de 1902, hi diu: ...que hi va tocar la cobla La Principal de Peralada a les 11 hores i que el dia 28 hi tornaran a repetir... això ens podria portar a pensar que, aquesta podria haver estat la cobla que va interpretar les sardanes de concurs.
En quan al que publica del propi concurs trobo que el dia 28 diu i tradueixo, que: ...un altre dels festejos celebrats ahir, fou el concurs de sardanes, efectuat al Frontó Comtal. La festa resultà animadíssima, en ella prengueren part sardanistes de la Escala, Olot, Vila-sacra, la Bisbal, Peralada, Girona, Ripoll, Palafrugell, Massanet de la Selva, Armentera, Camprodon, Crespià, Castelló d’Empúries i Sant Pere Pescador. Properament publicarem el fallo del Jurat... Fallo que nosaltres ja sabíem.
Continuant al mateix exemplar de La Vanguardia: ...Avui diumenge a les 3 de la tarda tindrà lloc a la plaça Galbany de Sant Gervasi, boniques sardanes executades per la acreditada cobla Orfeó Cassanenc...
El mateix dia publicava una altra nota on es deia: ...Ahir al matí es celebra al Teatre Novetats l’interessant concurs de cobles empordaneses que presencià un nombrós públic.
Les orquestres que hi prengueren part ho feren en nombre de nou i totes molt aplaudides.
Va començar amb la presentació de la Unió Cassanenca, que fou molt aplaudida, tant en la composició obligada Toc d’oració, com en la de lliure elecció titulada La filla del marxant, de Garreta.
Seguí La Principal de Peralada, que executà amb molt de gust el Toc d’oració i La pubilla empordanesa, de Serra.
Després es presentà l’orquestra Antiga Pep de Figueres, que escollí la preciosa composició de Ventura: Arri Moreu, que fou molt celebrada tant en aquesta com en l’obligada.
La Vella de la Bisbal executà La Pastoreta.
La cobla de Torroella de Montgrí i La Moderna de Llagostera escolliren respectivament les composicions: Bola de neu, de Rigau i Flor d’un dia, de Pau Guanter Rossinyol.
L’Agramont, de Castelló d’Empúries, va tocar La Vaquera, bonica composició d’Antoni Agramont.
La Principal de la Bisbal, fou sense lloc a discussió la que millor interpretà el tema obligat, en especial el tenor. La de lliure interpretació fou La Fada, de Garreta.
L’Orfeó de Cassà de la Selva fou la darrera orquestra que prengué part al concurs i escollí la composició de Cervera: Raig de lluna.
El jurat format pels senyors: Nicolau, Vives, Millet, Cotó i Cambó, acordaren distribuir el premis en la forma que s’expressa:
El primer consistent en Medalla d’or i 1.000 pessetes, es repartirà entre les orquestres La Principal de la Bisbal i La Principal de Peralada, donant-se a cadascuna d’elles 500 pessetes i Medalla d’or.
Els dos segons premis, consistents en medalla d’argent i 500 pessetes, s’adjudiquen a La Unió Cassanenca i la de Torroella de Montgrí (eren Els Montgrins).
Es crearen dos tercers premis amb Medalla de bronze i 250 pessetes cadascun, essent adjudicats a les orquestres: Agramont i Moderna de Llagostera.
Fins aquí el que he anat recollint pacientment amb prou feines i treballs, doncs encara no tinc la pràctica precisa; la meva neta gran, que no té encara dotze anys, ho fa millor que jo.
diumenge, 22 / març / 2009
ARTICLE DEL MES
“HISTORIA DEL AMPURDÁN”
Feia molt temps que anava darrere de fer-me amb un exemplar de l’obra que Josep Pella i Forgas va escriure el 1883 i va imprimir Luis Tasso y Serra, de Barcelona. La veritat es que vaig trobar qui podia facilitar-me un dels originals, durant els darrers anys del segle passat, però me’n demanaven 100.000 ptes. No vull dir que no les valgués, únicament constato que el meus ingressos no arribaven per fer aquesta despesa i continuar fent bullir l’olla cada dia.
Però jo seguia donant veus. Fa uns dies un bon amic em va telefonar per dir-me: - Segueixes interessat a adquirir la “Historia del Ampurdán”, perquè en jo vaig tenir a les mans una edició feta el 2007 en facsímil a la llibreria Catalònia. I ja em tens anant a l’esmentada llibreria i fent-me amb un exemplar de la dita història, que dit sigui de pas porta com a subtítol “Estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Cataluña”, mitjançant el pagament de 39 euros, per 788 pàgines les que Editorial Maxtor, de Valladolid ha posat al meu abast.
Malgrat que jo havia remenat moltes vegades algun dels continguts del que s’hi diu, especialment els relatius a la sardana i de la figura de Pep Ventura, cal dir que Josep Mainar ja va comentar en la seva obra La Sardana (1970), que Pella i Forgas era el primer dels evangelistes de la sardana. A l’obra que comento parla de la nostra dansa al capítol III, part segona, i de l’avi Pep, a la tercera: “el músico José Ventura, notas biográficas”, escriu, i en unes de les notes, afegeix que: ...deu gran part d’aquestes noves al distingit professor Benet Ventura, fill únic del restaurador de les sardanes i al meu amic Esteve Trayter, de Figueres..., per tant beu de les fonts ben properes en temps i lloc, encara que posa erròniament la data de la naixença d’en Pep el dia 2 de febrer de 1818. Cal tenir en compte que l’obra està publicada vuit anys després del traspàs de Pep Ventura, i per la seva magnitud, calculo que menys de cinc anys no deuria pas emprar a fer-la. Altres obres seves publicades foren: Les Corts Catalanes (amb Coroleu, 1876), Els furs de Catalunya (1878).
“Es nuestro baile nacional: saludadle. No de otra manera que los ingleses se descubren al oir las primeras notas de uno de los himnos de su patria...” Així comença definint la dansa de la qual dotze anys després Joan Maragall qualificava com “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”, possiblement un altre dels evangelistes.
Encara que tan sols l’he fullejat, Pella aprofundeix força en la realitat empordanesa i àdhuc en la catalana, quan al final de l’epíleg (pàg. 778) diu (la traducció és meva): ...Catalunya subsistí fortament i no es va confondre amb l’hegemonia castellana i francesa, perquè té una base ètnica pròpia i fonamental, revelada, entre d’altres coses, pel crani sard, el més nombrós aquí, i també a València i Mallorca, que donà harmonia a la diversitat dels catalans, ajudant-hi després la comunitat de la llengua i de la història i haver portat al davant la gran ciutat mediterrània de Barcelona.
La capitalitat va semblar que es quedaria a Empúries, durant els primers anys de la Reconquesta, i potser s’hagués renovat la vella confederació ibèrica de l’Ebre al Ròdano; però els successos posteriors, la seva destrucció pel pirates normands, i no menys la batalla de Muret i el tractat de Corbeil, que foragitaren els reis d’Aragó del Llenguadoc i Provença, portaren el centre de gravetat a Barcelona, i des de llavors, amb civilització, llibertats i riquesa, Barcelona impulsa totes les comarques.
Déu protegeixi la ciutat pàtria comuna de tots els catalans! Amb aquesta aspiració de nostres vells jurisconsults, acabo aquesta obra, destinada a l’estudi de la civilització a les comarques de NE de Catalunya...” El cert és que en aquest final d’obra, ens col·loca en un moment perfectament compatible a l’actual.
Un podrà opinar el que vulgui sobre les teories que exposa sobre l’origen de la sardana, que els 24 compassos que formaven la sardana curta, representaven les hores del dia, els curts (8 compassos) serien la nit per la forma més reposada, i els llargs (16 compassos) el dia, encara que alguns autors creuen que això no deixa d’ésser una llicència literària emprada pel begurenc, entre ells l’Aureli Capmany (un altre evangelista?).
“...Rosselló, Cerdanya, Empordà i Sardenya. Tal vegada per remuntar-se a l’època en la qual els esmentats territoris formaven un cos de nació, la sarda, les circumstàncies de la igualtat de danses i de costums que he explicat i semblances de llenguatge en gran nombre de poblacions que en els antics documents d’aquells països es repeteixen...” Segons esmenta, especialment trets de l’obra Marca hispànica.
També ens parla d’altres pobles civilitzadors: indoeuropeus, ibers, “bébrices” (?), indigets i ligurs. Ell també confronta moltes de les llegendes empordaneses amb d’altres de semblants de les terres d’on procedien les tribus indoeuropees.
Nosaltres, els catalans, sabem que el nostre país es terra de marca, on s’ha produït l’aiguabarreig de moltes cultures, però malgrat tot, s’ha mantingut aquest alè de catalanitat, possiblement produït per aquesta base d’ètnia pròpia, que ell creu l’origen en el predomini de cranis sards.
No es tractarà del que avui en diem el “seny”?
Quan escric tot això, encara no fa vint-i-quatre hores que tinc l’obra, possiblement quan porti més temps, podré ampliar l’anàlisi. Ara crec millor deixar-ho aquí.
Feia molt temps que anava darrere de fer-me amb un exemplar de l’obra que Josep Pella i Forgas va escriure el 1883 i va imprimir Luis Tasso y Serra, de Barcelona. La veritat es que vaig trobar qui podia facilitar-me un dels originals, durant els darrers anys del segle passat, però me’n demanaven 100.000 ptes. No vull dir que no les valgués, únicament constato que el meus ingressos no arribaven per fer aquesta despesa i continuar fent bullir l’olla cada dia.
Però jo seguia donant veus. Fa uns dies un bon amic em va telefonar per dir-me: - Segueixes interessat a adquirir la “Historia del Ampurdán”, perquè en jo vaig tenir a les mans una edició feta el 2007 en facsímil a la llibreria Catalònia. I ja em tens anant a l’esmentada llibreria i fent-me amb un exemplar de la dita història, que dit sigui de pas porta com a subtítol “Estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Cataluña”, mitjançant el pagament de 39 euros, per 788 pàgines les que Editorial Maxtor, de Valladolid ha posat al meu abast.
Malgrat que jo havia remenat moltes vegades algun dels continguts del que s’hi diu, especialment els relatius a la sardana i de la figura de Pep Ventura, cal dir que Josep Mainar ja va comentar en la seva obra La Sardana (1970), que Pella i Forgas era el primer dels evangelistes de la sardana. A l’obra que comento parla de la nostra dansa al capítol III, part segona, i de l’avi Pep, a la tercera: “el músico José Ventura, notas biográficas”, escriu, i en unes de les notes, afegeix que: ...deu gran part d’aquestes noves al distingit professor Benet Ventura, fill únic del restaurador de les sardanes i al meu amic Esteve Trayter, de Figueres..., per tant beu de les fonts ben properes en temps i lloc, encara que posa erròniament la data de la naixença d’en Pep el dia 2 de febrer de 1818. Cal tenir en compte que l’obra està publicada vuit anys després del traspàs de Pep Ventura, i per la seva magnitud, calculo que menys de cinc anys no deuria pas emprar a fer-la. Altres obres seves publicades foren: Les Corts Catalanes (amb Coroleu, 1876), Els furs de Catalunya (1878).
“Es nuestro baile nacional: saludadle. No de otra manera que los ingleses se descubren al oir las primeras notas de uno de los himnos de su patria...” Així comença definint la dansa de la qual dotze anys després Joan Maragall qualificava com “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”, possiblement un altre dels evangelistes.
Encara que tan sols l’he fullejat, Pella aprofundeix força en la realitat empordanesa i àdhuc en la catalana, quan al final de l’epíleg (pàg. 778) diu (la traducció és meva): ...Catalunya subsistí fortament i no es va confondre amb l’hegemonia castellana i francesa, perquè té una base ètnica pròpia i fonamental, revelada, entre d’altres coses, pel crani sard, el més nombrós aquí, i també a València i Mallorca, que donà harmonia a la diversitat dels catalans, ajudant-hi després la comunitat de la llengua i de la història i haver portat al davant la gran ciutat mediterrània de Barcelona.
La capitalitat va semblar que es quedaria a Empúries, durant els primers anys de la Reconquesta, i potser s’hagués renovat la vella confederació ibèrica de l’Ebre al Ròdano; però els successos posteriors, la seva destrucció pel pirates normands, i no menys la batalla de Muret i el tractat de Corbeil, que foragitaren els reis d’Aragó del Llenguadoc i Provença, portaren el centre de gravetat a Barcelona, i des de llavors, amb civilització, llibertats i riquesa, Barcelona impulsa totes les comarques.
Déu protegeixi la ciutat pàtria comuna de tots els catalans! Amb aquesta aspiració de nostres vells jurisconsults, acabo aquesta obra, destinada a l’estudi de la civilització a les comarques de NE de Catalunya...” El cert és que en aquest final d’obra, ens col·loca en un moment perfectament compatible a l’actual.
Un podrà opinar el que vulgui sobre les teories que exposa sobre l’origen de la sardana, que els 24 compassos que formaven la sardana curta, representaven les hores del dia, els curts (8 compassos) serien la nit per la forma més reposada, i els llargs (16 compassos) el dia, encara que alguns autors creuen que això no deixa d’ésser una llicència literària emprada pel begurenc, entre ells l’Aureli Capmany (un altre evangelista?).
“...Rosselló, Cerdanya, Empordà i Sardenya. Tal vegada per remuntar-se a l’època en la qual els esmentats territoris formaven un cos de nació, la sarda, les circumstàncies de la igualtat de danses i de costums que he explicat i semblances de llenguatge en gran nombre de poblacions que en els antics documents d’aquells països es repeteixen...” Segons esmenta, especialment trets de l’obra Marca hispànica.
També ens parla d’altres pobles civilitzadors: indoeuropeus, ibers, “bébrices” (?), indigets i ligurs. Ell també confronta moltes de les llegendes empordaneses amb d’altres de semblants de les terres d’on procedien les tribus indoeuropees.
Nosaltres, els catalans, sabem que el nostre país es terra de marca, on s’ha produït l’aiguabarreig de moltes cultures, però malgrat tot, s’ha mantingut aquest alè de catalanitat, possiblement produït per aquesta base d’ètnia pròpia, que ell creu l’origen en el predomini de cranis sards.
No es tractarà del que avui en diem el “seny”?
Quan escric tot això, encara no fa vint-i-quatre hores que tinc l’obra, possiblement quan porti més temps, podré ampliar l’anàlisi. Ara crec millor deixar-ho aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
