BIOGRAFIA

Jordi Puerto i Parramon (15 de novembre de 1929 -18 de maig de 2022)

Va néixer a Barcelona però, com ell mateix deia, el seu poble és Gósol.La guerra estronca els primers estudis. Finalitzada, va al Col·legi Cervantes del Poblenou. Als 14 anys comença a treballar en una Companyia d’Assegurances, que deixa per anar a una altra, en la qual arriba a Cap de Producció, i hi roman fins a la jubilació (Clinicum Assegurances 1946-94). Tot treballant es matricula lliure a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils.

Les primeres incursions periodístiques les realitza el 1949, en la revisteta Pistrincs, que continua a Pedraforca. Ambdues figuren a la Història de la Premsa Catalana.
Capdanser de la colla Pedraforca (1950-75). Secretari fundador de la Unió de Colles Sardanistes (1956-58). Realitza des de Ràdio Joventut, de Barcelona, el programa Aplec (1966-87), també hi fa un espai de Música Catalana (1976-77). Esdevé periodista. Duu a terme el certamen de La Sardana de l’Any (1971-86), que assoleix gran popularitat com a hit parade de la sardana i que es reprèn el 2004. El crida Jaume Torrents, de Ràdio Barcelona, per fer el guió de Cartelera de la Sardana (1968-72), també és requerit per El Noticiero Universal, on fa una columna setmanal (1968-76). Entre 1988-94 realitza des de Ràdio l’Hospitalet, Catalunya a l’abast.
L’Obra del Ballet Popular li atorga els premis d’Estudi Històric (1976, 1999 i 2007), de Divulgació (1991) i d’Estudis Sardanistes (2001) i el 2008 la Medalla al Mèrit Sardanista. És soci honorari de l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona (1987). Membre actiu del Grup d’Informadors Sardanistes des de la seva fundació. Iniciador de l’Escola de Sardanes de El Corte Inglés (1978). Fundador i membre del Consell de redacció de la revista Som (1980). Membre del Consell Directiu de l’Obra del Ballet Popular (1988-07). Formà part de la Comissió Gestora de la Federació Sardanista de Catalunya. Membre fundador d’Amics de Josep M. Bernat (1992-04). Membre fundador de la revista l’Obra (1998). Conferenciant i col·laborador amb escrits a diverses publicacions, butlletins i programes.

Autor dels llibres: Cants de vida, poemes (1993) (inèdit), Aproximació a la cobla Barcelona (1998), La tenora, 150 anys, els luthiers (1999), Cròniques en forma de cercle (2000), Retalls d’una vida (Josep M. Bernat) i A l’entorn del cercle (inèdit) (2002), Història de les Colles Sardanistes I 1844-1959 (2003) La dansa en cercle i El vuitè dia (inèdit) (2005), Història de les Colles Sardanistes II 1960-2005 (2006), Diccionari de Cobles (2007), l’Obra del Ballet Popular (2008). Cròniques del Foment de la Sardana (2009). En preparació tenia: La Sardana a Baetulo, Tot sobre La Sardana de l’Any i Una lliura són 400 grams, possiblement algun d'ells veuran la llum.

ALTRES TEXTES

“HISTORIA DEL AMPURDÁN”
Feia molt temps que anava darrere de fer-me amb un exemplar de l’obra que Josep Pella i Forgas va escriure el 1883 i va imprimir Luis Tasso y Serra, de Barcelona. La veritat es que vaig trobar qui podia facilitar-me un dels originals, durant els darrers anys del segle passat, però me’n demanaven 100.000 ptes. No vull dir que no les valgués, únicament constato que el meus ingressos no arribaven per fer aquesta despesa i continuar fent bullir l’olla cada dia.
Però jo seguia donant veus. Fa uns dies un bon amic em va telefonar per dir-me: - Segueixes interessat a adquirir la “Historia del Ampurdán”, perquè en jo vaig tenir a les mans una edició feta el 2007 en facsímil a la llibreria Catalònia. I ja em tens anant a l’esmentada llibreria i fent-me amb un exemplar de la dita història, que dit sigui de pas porta com a subtítol “Estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Cataluña”, mitjançant el pagament de 39 euros, per 788 pàgines les que Editorial Maxtor, de Valladolid ha posat al meu abast.
Malgrat que jo havia remenat moltes vegades algun dels continguts del que s’hi diu, especialment els relatius a la sardana i de la figura de Pep Ventura, cal dir que Josep Mainar ja va comentar en la seva obra La Sardana (1970), que Pella i Forgas era el primer dels evangelistes de la sardana. A l’obra que comento parla de la nostra dansa al capítol III, part segona, i de l’avi Pep, a la tercera: “el músico José Ventura, notas biográficas”, escriu, i en unes de les notes, afegeix que: ...deu gran part d’aquestes noves al distingit professor Benet Ventura, fill únic del restaurador de les sardanes i al meu amic Esteve Trayter, de Figueres..., per tant beu de les fonts ben properes en temps i lloc, encara que posa erròniament la data de la naixença d’en Pep el dia 2 de febrer de 1818. Cal tenir en compte que l’obra està publicada vuit anys després del traspàs de Pep Ventura, i per la seva magnitud, calculo que menys de cinc anys no deuria pas emprar a fer-la. Altres obres seves publicades foren: Les Corts Catalanes (amb Coroleu, 1876), Els furs de Catalunya (1878).
“Es nuestro baile nacional: saludadle. No de otra manera que los ingleses se descubren al oir las primeras notas de uno de los himnos de su patria...” Així comença definint la dansa de la qual dotze anys després Joan Maragall qualificava com “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”, possiblement un altre dels evangelistes.
Encara que tan sols l’he fullejat, Pella aprofundeix força en la realitat empordanesa i àdhuc en la catalana, quan al final de l’epíleg (pàg. 778) diu (la traducció és meva): ...Catalunya subsistí fortament i no es va confondre amb l’hegemonia castellana i francesa, perquè té una base ètnica pròpia i fonamental, revelada, entre d’altres coses, pel crani sard, el més nombrós aquí, i també a València i Mallorca, que donà harmonia a la diversitat dels catalans, ajudant-hi després la comunitat de la llengua i de la història i haver portat al davant la gran ciutat mediterrània de Barcelona.
La capitalitat va semblar que es quedaria a Empúries, durant els primers anys de la Reconquesta, i potser s’hagués renovat la vella confederació ibèrica de l’Ebre al Ròdano; però els successos posteriors, la seva destrucció pel pirates normands, i no menys la batalla de Muret i el tractat de Corbeil, que foragitaren els reis d’Aragó del Llenguadoc i Provença, portaren el centre de gravetat a Barcelona, i des de llavors, amb civilització, llibertats i riquesa, Barcelona impulsa totes les comarques.
Déu protegeixi la ciutat pàtria comuna de tots els catalans! Amb aquesta aspiració de nostres vells jurisconsults, acabo aquesta obra, destinada a l’estudi de la civilització a les comarques de NE de Catalunya...” El cert és que en aquest final d’obra, ens col·loca en un moment perfectament compatible a l’actual.
Un podrà opinar el que vulgui sobre les teories que exposa sobre l’origen de la sardana, que els 24 compassos que formaven la sardana curta, representaven les hores del dia, els curts (8 compassos) serien la nit per la forma més reposada, i els llargs (16 compassos) el dia, encara que alguns autors creuen que això no deixa d’ésser una llicència literària emprada pel begurenc, entre ells l’Aureli Capmany (un altre evangelista?).
“...Rosselló, Cerdanya, Empordà i Sardenya. Tal vegada per remuntar-se a l’època en la qual els esmentats territoris formaven un cos de nació, la sarda, les circumstàncies de la igualtat de danses i de costums que he explicat i semblances de llenguatge en gran nombre de poblacions que en els antics documents d’aquells països es repeteixen...” Segons esmenta, especialment trets de l’obra Marca hispànica.
També ens parla d’altres pobles civilitzadors: indoeuropeus, ibers, “bébrices” (?), indigets i ligurs. Ell també confronta moltes de les llegendes empordaneses amb d’altres de semblants de les terres d’on procedien les tribus indoeuropees.
Nosaltres, els catalans, sabem que el nostre país es terra de marca, on s’ha produït l’aiguabarreig de moltes cultures, però malgrat tot, s’ha mantingut aquest alè de catalanitat, possiblement produït per aquesta base d’ètnia pròpia, que ell creu l’origen en el predomini de cranis sards.
No es tractarà del que avui en diem el “seny”?
Quan escric tot això, encara no fa vint-i-quatre hores que tinc l’obra, possiblement quan porti més temps, podré ampliar l’anàlisi. Ara crec millor deixar-ho aquí.

"INTERNET"
Fa encara no un mes que em vaig posar internet, malgrat feia gairebé prop de vint anys que em servia de l’ordinador per a escriure, tant els articles com les deu obres que he publicat a través de l’Editorial Mos, i d’altres que encara no han vist la llum.

No obstant això, el bon amic Jaume Bosch em feia arribar força material de premsa d’aquell final del segle XIX, que en una forma o altra estava penjada a la xarxa.

No fa gaires dies em vaig assabentar que La Vanguardia havia digitalitzat tot el publicat pel seu periòdic, des del primer nombre que va veure la llum aquell llunyà dimarts 1 de febrer de 1881, així és que vaig clicar La Vanguardia i en la seva hemeroteca vaig acotar les dates i buscar l’epígraf sardanes. Malgrat que n’era un neòfit vaig anar manipulant i cercant l’època que em convenia, així és com vaig saber per l’exemplar del 5 de juliol de 1881 que a la vila de Hostalric: ...terminada la procesión, hubo sardanas en la plaza, bailes que se prolongaron hasta las ocho y media de la noche... aquesta era la notícia que enviava a la redacció el corresponsal de la vila selvatana.

Del mateix any a Barcelona, però corresponent a les dates de Nadal, una notícia ens explica que mentre al Teatre Tívoli es representava el drama sacre “Los pastorcillos de Belén”, al Teatre Masini per la tarda a les tres, ball i sardanes i l’endemà a la mateixa hora i lloc, el mateix.

Una altra noticia barcelonina que publica, aquesta una mica curiosa, és la que esmenta així: ...estas últimas noches se ha situado una música en un balcón de uno de los entresuelos de la calle Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla) tocando sardanas; en la calle se reunieron varios jóvenes del Ampurdán que bailaron mientras tocó la música...

Una de les curiositats que vull destacar és que quan els corresponsals del periòdic de comarques gironines enviaven les seves cròniques, utilitzaven el terme “sardanes llargues”, el qual potser ens voldria indicar que encara s’utilitzaven “les sardanes curtes”, així ho fa el de Banyoles que a l’exemplar de 21 d’octubre anuncia que el dia 28, o sigui en plenes Festes de Sant Martirià, La Principal de la Bisbal, a les 9 hores interpretarà sardanes llargues.

Llavors se’m va ocórrer buscar alguna dada que no figurés entre les habituals que ja eren prou conegudes, de les Festes de la Mare de Déu de la Mercè de l’any 1902, quan l’Albert Cotó va escriure la seva sardana de concurs titulada Les Festes de la Mercè interpretant-la durant el primer Concurs de Colles Sardanistes que es va celebrar a Barcelona i en el qual va resultar guanyadora la colla de Crespià, dirigida per Josep Gallostra. Evidentment vaig trobar dades sobre aquelles Festes, en una d’elles publicada el 24 de setembre de 1902, hi diu: ...que hi va tocar la cobla La Principal de Peralada a les 11 hores i que el dia 28 hi tornaran a repetir... això ens podria portar a pensar que, aquesta podria haver estat la cobla que va interpretar les sardanes de concurs.

En quan al que publica del propi concurs trobo que el dia 28 diu i tradueixo, que: ...un altre dels festejos celebrats ahir, fou el concurs de sardanes, efectuat al Frontó Comtal. La festa resultà animadíssima, en ella prengueren part sardanistes de la Escala, Olot, Vila-sacra, la Bisbal, Peralada, Girona, Ripoll, Palafrugell, Massanet de la Selva, Armentera, Camprodon, Crespià, Castelló d’Empúries i Sant Pere Pescador. Properament publicarem el fallo del Jurat... Fallo que nosaltres ja sabíem.

Continuant al mateix exemplar de La Vanguardia: ...Avui diumenge a les 3 de la tarda tindrà lloc a la plaça Galbany de Sant Gervasi, boniques sardanes executades per la acreditada cobla Orfeó Cassanenc...

El mateix dia publicava una altra nota on es deia: ...Ahir al matí es celebra al Teatre Novetats l’interessant concurs de cobles empordaneses que presencià un nombrós públic.

Les orquestres que hi prengueren part ho feren en nombre de nou i totes molt aplaudides.

Va començar amb la presentació de la Unió Cassanenca, que fou molt aplaudida, tant en la composició obligada Toc d’oració, com en la de lliure elecció titulada La filla del marxant, de Garreta.

Seguí La Principal de Peralada, que executà amb molt de gust el Toc d’oració i La pubilla empordanesa, de Serra.

Després es presentà l’orquestra Antiga Pep de Figueres, que escollí la preciosa composició de Ventura: Arri Moreu, que fou molt celebrada tant en aquesta com en l’obligada.

La Vella de la Bisbal executà La Pastoreta.

La cobla de Torroella de Montgrí i La Moderna de Llagostera escolliren respectivament les composicions: Bola de neu, de Rigau i Flor d’un dia, de Pau Guanter Rossinyol.

L’Agramont, de Castelló d’Empúries, va tocar La Vaquera, bonica composició d’Antoni Agramont.

La Principal de la Bisbal, fou sense lloc a discussió la que millor interpretà el tema obligat, en especial el tenor. La de lliure interpretació fou La Fada, de Garreta.

L’Orfeó de Cassà de la Selva fou la darrera orquestra que prengué part al concurs i escollí la composició de Cervera: Raig de lluna.

El jurat format pels senyors: Nicolau, Vives, Millet, Cotó i Cambó, acordaren distribuir el premis en la forma que s’expressa:

El primer consistent en Medalla d’or i 1.000 pessetes, es repartirà entre les orquestres La Principal de la Bisbal i La Principal de Peralada, donant-se a cadascuna d’elles 500 pessetes i Medalla d’or.

Els dos segons premis, consistents en medalla d’argent i 500 pessetes, s’adjudiquen a La Unió Cassanenca i la de Torroella de Montgrí (eren Els Montgrins).

Es crearen dos tercers premis amb Medalla de bronze i 250 pessetes cadascun, essent adjudicats a les orquestres: Agramont i Moderna de Llagostera.

Fins aquí el que he anat recollint pacientment amb prou feines i treballs, doncs encara no tinc la pràctica precisa; la meva neta gran, que no té encara dotze anys, ho fa millor que jo.