QUELCOM SOBRE LA SARDANA

LA SARDANA: Dansa Nacional de Catalunya
Emprant termes del periodista de l’Avui, Iu Forns, suposem que amb consentiment del senyor “Apoyaré”, el govern de la Generalitat de Catalunya redactarà un Decret, mitjançant el qual es nomenarà a la Sardana: Dansa Nacional de Catalunya, i segons m’ha arribat a mi, s’ha de fer així perquè es precisa unanimitat al Parlament perquè això hagués fet possible una resolució en forma de Llei i segons m’han informat hi hagueren dos grups parlamentaris, entre tots els que formen la Cambra Catalana que es negaren a firmar la proposta: el partit Popular i Ciutadans.

Tot el que porta l’adjectiu de Nacional fa una cert “yuyu” a determinats grups, malgrat que s’espera un proper desembarcament a Catalunya, de la plana major del partit Popular, cara a les properes eleccions legislatives, per a demostrar lo catalans que són i el suport que a tothora ens han donat, sobretot pel que fa a l’Estatut, la Immersió Lingüística, i el recent cartell amb els nens esposats, referint-se a l’hora de castellà, i d’altres qüestions que estan a la memòria de tothom, aquesta no històrica, però sí per ésser-hi afegida. ¿Us recordeu quan van fer expulsar del grup parlamentari al qual pertanyien del Parlament europeu, als representants d’Unió?

La veritat és que amb tot plegat se’m ha girat feina. Perquè quan ho dic a alguna persona, aquesta respon d’immediat: ...es que no ho era Dansa Nacional: la Sardana?...

I llavors haig d’explicar-li tot allò que Josep Pella i Forgas ho va escriure fa cent vint-i-cinc anys, en un llibre titulat Historia del Ampurdan (1883), que un segle després al Congrés de Cultura Catalana ho va declarar en les seves conclusions finals (1983), i que ara la Federació Sardanista de Catalunya va presentar aquesta sol·licitud (2008), amb el suport d’entrada de Convergència i Unió, per tal que fos sancionat d’una forma legal.

...Que complicat és tot plegat... em responen.

Doncs imaginat, això quan només per dir que una dansa sigui Nacional, però si a més s’han d’emportar menys “calers” d’aquí, com és el cas de l’Estatut, pensen que els hi és millor seguir en la pràctica d’allò que digueren al seu dia, en perdre les colònies d’ultramar, segons vaig llegir a la Història de Catalunya, de Ferran Soldevila, quan un va preguntar de que viurien i qui manava va contestar-li, més o menys: ...de las colonias interiores, està claro... i en això estem.

Tot això està en procés, i esperem que arribi a bon port i que en aquesta ocasió no passi com en el “Apoyaré Pasqual l’Estatut que salga del Parlament”, i que el finançament que s’havia d’aprovar l’agost de 2008, s’ha anat ajornant i portem un retard de deu mesos.

I menys mal que aquests són com germans. Que si fossin el altres.

MES DADES SOBRE LA SARDANA A BARCELONA
Es indubtable que la informàtica i la posterior digitalització de molts dels arxius existents, especialment els relatius a periòdics de la Ciutat Comtal, ens aniran permeten ampliar els coneixements que del conreu de la sardana en teníem de com, quan i de quina manera s’anava fent a Barcelona.
Fins aquest moment he pogut disposar de les dades de La Vanguardia i del desaparegut El Noticiero Universal, del qual jo n’havia estat columnista durant els darrers temps.
Evidentment que la tasca és feixuga i que em caldrà força temps per anar esbrinant tot allò, que entre tots els que investiguem anem trobant, entre ells en Jaume Bosch, de Mollet. No obstant això, crec hem d’anar donant alguna bestreta perquè els lectors en tinguin alguna que altra idea.
Publicat per El Noticiero Universal, amb data 6 de setembre de 1889, ens diu, traduït, el següent: ...Els veïns del carrer Amalia, tracten, com dèiem ahir, d’organitzar alguns festejos per al proper diumenge, Festivitat de Nostra Senyora de Montserrat, (el periòdic aquí ens recorda, sense dir-ho, que en aquells temps la Mare de Déu de Montserrat, era celebrada encara pel dia de Mares de Déu trobades) havent contractat per a l’esmentat dia la Copla Empordanesa, que dirigeixen els senyors D. Narcís Puignau i D. Jaume Soldevila, la qual executarà les populars sardanes en dit carrer. Per la nit hi haurà il•luminació...
Aquí no podem per menys de recordar que Josep Mainar i Jaume Vilalta, recullen a La Sardana, publicada el 1970, una ballada realitzada en un pis d’un carrer del districte cinquè, amb el mateix nom, més o menys per aquestes dates, i que en els digitalitzats que he remenat, una cobla Empordanesa fa diverses actuacions. No seria que un grup de músics s’apleguessin sota aquest nom? Doncs no crec pas que l’Empordanesa de Castelló d’Empúries, fes amb tanta regularitat el viatge a Barcelona, no era tant fàcil.
També a La Sardana, ens parla que el 1892 baixen a Barcelona diverses cobles empordaneses, per a participar al concurs de cobles convocat amb motiu dels 500 anys del descobriment d’Amèrica. He trobat a la digitalització de El Noticiero Universal, una notícia paral•lela al fet, publicada el 8 d’octubre de 1892, que diu: ...mentre s’efectuaven les proves del descarregador elèctric al Saló de Cent, la cobla empordanesa d’en Rossinyol, de Castelló d’Empúries, que és una de les vingudes a prendre part al certamen musical que hi haurà a la ciutat, va tocar varies sardanes, situada en un empostissat que s’aixecà al costat de la porta de la Casa Consistorial. Les interpretà amb notable precisió i afinació, que li reportaren forts aplaudiments...
Veiem així que les cobles, en fer viatges a la Ciutat Comtal, aprofitaven el temps hi feien altres actuacions a diversos indrets.
Ja immersos a finals del segle XIX, ens conta a la pàgina 55 de La Sardana, volum I: ...segons una valuosa descripció, publicada en aquell diari (Diario de Barcelona), a les acaballes del mateix estiu (1895), el Café de les Set Portes, de la plaça de Palau, per coronar la seva temporada de sardanes va organitzar una temporada extraordinària, a base de les cobles Antiga de Pep Ventura, Els Rossinyols, de Castelló d’Empúries, i La Principal de Peralada, cosa inusitada pel cost que devia comportar (cal dir que la majoria de ballades eren fetes a base de piano). Això sí, donada la circumstància, van concórrer al luxós establiment els empordanesos en ple... El comentarista del periòdic fa unes descripcions de les dots interpretatives dels tres tenores, Jaume Eudald, Pau Abadal i Juli Rosquelles, qualificant a aquest darrer com el millor dels tres.
Això és el que sabíem sobre les ballades de les Set Portes, ara mitjançant El Noticiero Universal, de data 9 de setembre de 1901, pensem que aquestes ballades eren força periòdiques, ja que la notícia que ens dona, diu que: ...Amb la finalitat d’evitar atropellaments de cotxes i tramvies, s’ha disposat, per ordre governativa, que deixin de celebrar-se al passeig d’Isabel II, els balls de sardanes que s’organitzen davant el Café de les Set Portes, poden, no obstant, realitzar-se als Pòrtics d’en Xifré..
Perquè no uns penséssiu que aquestes sardanes eren coses de quatre arreplegats i de pa sucat amb oli, recullo una mena d’article entrevista publicada el 24 de juny de 1908 a El Noticiero Universal, on diuen:
...En el Parc Güell.
Gràcies per la teva informació, imparcial i serena...
Com, que m’he passat a la serena tota la nit!
Home! Per a completar aquestes dades de “extramuros”, em manca saber que ha succeït al Parc Güell.
Mira! Aquí ve en Robert en el seu 40 HP... Segurament que ha estat en el Festival.
Ens ha vist! Acostem-nos a l’automòbil.
Que tal el Parc Güell?
Nois, allò fou un vessament d’elegància i bon gust! Hem passat la nit ràpida i agradablement.
Ha començat la festa amb una llençada de morterets i salves i una banda militar ha fet el pasacalle des de la plaça Lesseps al Parc.
Després s’han ballat sardanes, que han interpretat les cobles l’Art Gironí, de Girona i Els Munnes, d’Esparreguera.
El pirotècnic Francesc Guasch, ens ha disparat un Castell de focs d’artifici, amb artístiques i brillants combinacions.
També hi ha hagut un concert vocal i instrumental, i sobre tot un “flirteo” una animació de bon to, un ambient distingit, que ha donat a la festa un caràcter aristocràtic, però sense el rígid caràcter de l’etiqueta.
La concurrència distingidíssima. Pot dir-se que totes les famílies de l’alta societat barcelonina, han celebrat la revetlla al Parc Güell.
Els carruatges i els automòbils han contribuït a augmentar l’animació, deambulant continuadament per al passeig que serpenteja la muntanya, entremig les fantàstiques creacions de Gaudí...

També de l’any anterior, el mateix periòdic publicava el 17 d’agost, una nota en la qual deia: ...Tots el diumenges i demés festius, per la tarda, en el cim del Tibidabo, sardanes per la cobla La Unión Empordanesa...
Amb aquestes petites mostres hom pot deduir que hi havia més sardanes de les que nosaltres pensàvem.