BIOGRAFIA

Jordi Puerto i Parramon (15 de novembre de 1929 -18 de maig de 2022)

Va néixer a Barcelona però, com ell mateix deia, el seu poble és Gósol.La guerra estronca els primers estudis. Finalitzada, va al Col·legi Cervantes del Poblenou. Als 14 anys comença a treballar en una Companyia d’Assegurances, que deixa per anar a una altra, en la qual arriba a Cap de Producció, i hi roman fins a la jubilació (Clinicum Assegurances 1946-94). Tot treballant es matricula lliure a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils.

Les primeres incursions periodístiques les realitza el 1949, en la revisteta Pistrincs, que continua a Pedraforca. Ambdues figuren a la Història de la Premsa Catalana.
Capdanser de la colla Pedraforca (1950-75). Secretari fundador de la Unió de Colles Sardanistes (1956-58). Realitza des de Ràdio Joventut, de Barcelona, el programa Aplec (1966-87), també hi fa un espai de Música Catalana (1976-77). Esdevé periodista. Duu a terme el certamen de La Sardana de l’Any (1971-86), que assoleix gran popularitat com a hit parade de la sardana i que es reprèn el 2004. El crida Jaume Torrents, de Ràdio Barcelona, per fer el guió de Cartelera de la Sardana (1968-72), també és requerit per El Noticiero Universal, on fa una columna setmanal (1968-76). Entre 1988-94 realitza des de Ràdio l’Hospitalet, Catalunya a l’abast.
L’Obra del Ballet Popular li atorga els premis d’Estudi Històric (1976, 1999 i 2007), de Divulgació (1991) i d’Estudis Sardanistes (2001) i el 2008 la Medalla al Mèrit Sardanista. És soci honorari de l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona (1987). Membre actiu del Grup d’Informadors Sardanistes des de la seva fundació. Iniciador de l’Escola de Sardanes de El Corte Inglés (1978). Fundador i membre del Consell de redacció de la revista Som (1980). Membre del Consell Directiu de l’Obra del Ballet Popular (1988-07). Formà part de la Comissió Gestora de la Federació Sardanista de Catalunya. Membre fundador d’Amics de Josep M. Bernat (1992-04). Membre fundador de la revista l’Obra (1998). Conferenciant i col·laborador amb escrits a diverses publicacions, butlletins i programes.

Autor dels llibres: Cants de vida, poemes (1993) (inèdit), Aproximació a la cobla Barcelona (1998), La tenora, 150 anys, els luthiers (1999), Cròniques en forma de cercle (2000), Retalls d’una vida (Josep M. Bernat) i A l’entorn del cercle (inèdit) (2002), Història de les Colles Sardanistes I 1844-1959 (2003) La dansa en cercle i El vuitè dia (inèdit) (2005), Història de les Colles Sardanistes II 1960-2005 (2006), Diccionari de Cobles (2007), l’Obra del Ballet Popular (2008). Cròniques del Foment de la Sardana (2009). En preparació tenia: La Sardana a Baetulo, Tot sobre La Sardana de l’Any i Una lliura són 400 grams, possiblement algun d'ells veuran la llum.

LES SERPS D’ESTIU

A darreries del segle dinou i fins a mitjans del vint, al pic de l’estiu i quan la vida quotidiana no generava prous notícies, els periodistes de l’època recorrien a temes estrafolaris i inversemblants que omplien les pàgines dels periòdics d’arreu del món. Una d’aquestes notícies i que s’anava repetint de tant en tant, era la del monstre a l’anglès llac Ness.
En l’actualitat no cal. Apareixen noticies no tant, de tant en tant, per no dir a diari, que mig segle enrera haguessin fet pujar els colors a la cara a gairebé tothom. Així passava en aquella època en algunes pel•lícules, per exemple una coproducció franco-italiana, de la qual no recordo el nom, però que protagonitzava l’actor francès Fernandel, que es desenvolupava a la línea fronterera d’ambdós països i que gràcies a un clau clavat a la paret de la casa d’un italià, el fill d’en Fernandel pogué accedir a la cambra de la filla del anterior, amb el resultat posterior que podeu imaginar bambino inclòs, que feia exclamar a un d’ells: ...i tot això ha succeït per un clau.... La pel•lícula fou declarada per aquesta frase no apta per a menors.
Això ara no passa. Aquest és el cas de Nereida Gallardo, una xicota de força bon veure a la qual la premsa del cor i d’altres, així com la televisió ha airejat a tort i dret, pel seu afer sexual amb en Cristiano Ronaldo.
Molta gràcia tenia l’article al respecte, signat per Bibiana Ballbè, que titulava El gran clau. Expressant-se així: ...Nereida Gallardo és una d’aquella classe de persones que és algú gràcies al fet a haver estat amb algú altre que hagi nascut. En aquest cas Cristiano Ronaldo. Uns treballen (pocs), i els altres viuen del fet que alguns altres treballin (molts). Nereida Gallardo deu haver fet poques coses a la vida, però una d’elles ha esta el polvo més rendible de la història: el gran clau. Segurament hi ha maneres més dignes de guanyar-se la vida, però poques de més lucratives. Penseu en la fenomenal idea d’haver de treballar només un dia a la vida. Un trist dia! I tirar d’això la resta de la vida...
Que us sembla la noia? Ara va per les televisions explicant el que succeí amb l’infrascrit, i que entre altres coses té, ell: ...un calaix ple de tangues, entre els quals n‘hi ha un amb orelles i trompa. Un amb orelles i trompa que el pobre noi no omple (per part de la trompa)... Com podeu veure d’una exemplaritat i cultura exquisides.
Aquestes coses més o menys sempre han succeït, això no obstant amb una gran discreció i sense engegar el ventilador de la televisió als quatre vents.
També hi ha hagut d’altres notícies:
A determinades localitats costaneres (Sitges, Lloret de Mar, etc) hi ha hagut una reacció vers la vestimenta d’alguns turistes, més bé hauria de dir la “no vestimenta”: nuesa de tors, descalços, tot deambulant per la vila, omplint de sorra els comerços on entraven, cosa que al seu país segur no els hi permeten.
També a Barcelona la qual el rotatiu Avui qualifica: ...L’estiu que Barcelona va perdre el glamur... (1 de setembre 2009). A la portada un altre qualificatiu “Cutrelona”
Per esmentar l’esport, en futbol al Barça ha marxat l’Eto’o i han vingut l’Ibra no se què i en Txigrkins no se que més. En quan al Madrid, s’ha polit 261 milions d’euros en fixatges per en: Kaka, Benzema, Cristiano i d’altres.
També el més d’agost se’ns ha emportat persones importants.
Llegia els darrers dies el traspàs d’Isidor Cònsul i Giribet, després d’una llarga malaltia. Residia a Badalona però era fill de Bellpuig.
Vaig tenir la impressió que em sonava d’alguna cosa, al marge de la notícia, que esmentava entre altres, que era escriptor i cap de l’editorial Proa. Evidentment no anava equivocat, era el germà de Maria Cònsul i Giribet, que fou proclamada Pubilla Universal de la Sardana per Bellpuig, quan aquesta vila fou nomenada Ciutat Pubilla l’any 1972.
Un Pubillatge magnífic el de la vila d’Urgell, profusament engalanat de gallardets amb la senyera. La vinguda d’amagat des d’Andorra d’en Fontbernat per estar en la presidència del pubillatge. La presència del Cardenal Pont i Gol, fill de la vila. El que la sardana figurés a l’ofertori de la missa per primera vegada després de molts anys.
La Lliçó Magistral a cura de Josep Vallverdú. El Missatge al món sardanista dictat per Raimon. La Sardana del Pubillatge creada per Conrad Saló. La Medalla al Mèrit Sardanista atorgada a Salvador Casanova.
Tot això em passava per la memòria en recordar al traspassat.
Més o menys al ensems i encara que no del país, també ens deixava Joaquin Ruiz Jiménez, que malgrat ministre de Franco, no li comportà al dictador en tot el que ell volia.
Reposin en pau.
Ah! No voldria pas oblidar-me d’esmentar la primer dita “grip nova”, que posteriorment a esdevingut “grip A”. Les autoritats mantenen al respectable ben bé acollonit en anar informant de totes i cadascuna de les particularitats de la mateixa, i que ja han mort a conseqüència seva, a redós d’una quinzena de malalts i la qualifiquen fins i tot de pandèmia. El que no sap la gent és que de la grip, en direm normal o bona, moren anualment al país unes tres mil persones. Com deia aquell, hi ha dues formes de mentir, no dient la veritat i les estadístiques.
Renoi, quin estiu! I això que no us he pas parlat ni de l’atur, ni tampoc de la crisi, que segons diuen és pitjor que la de 1929, ni tampoc de la calor, la més forta des de 1914, per cert que per aquells verals també hi va haver una grip. No serà que ens ho posen tot força magre per veure si tots plegats ens arraulim i ens oblidem de tot plegat, inclosos l’Estatut, el Finançament, etz. etz. etz.