PARÈMIES

Parèmies que no pandèmies, són aquelles expressions que amb certa freqüència utilitzo en els meus escrits; el segon dels mots és refereix a malalties en forma d’epidèmia, com per exemple volgueren penjar-li a la coneguda com grip A; el primer tracta de la utilització de frases fetes per donar en certa manera contundència al que vols dir.
L’idea de tractar aquest tema em vingué de sobte en rellegir a Som el meu darrer article que titulava “Política d’entrecuix”, que finalitzava amb una parèmia, assignada a la meva avia, tot dient: Que Déu hi faci més que nosaltres; i també perquè la lectura em va portar a la memòria al bon amic recentment traspassat: Carles Riera i Vinyes, mestre entre d’altres en les “Questions de llenguatge”, a qui dec molts dels meus coneixements del català i la correcció de totes les meves obres publicades. Aquestes expressions també les coneixem com: refranys, acudits, proverbis, dites, aforismes, sentencies, màximes o frases fetes.
Per cert que en una investigació recent va resultar com la més coneguda aquella que diu: Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era, provinent del món rural. Un aclariment feia qui donava la noticia, que és molt possible al món actual hi hagi força gent que desconegui que és l’era; per si algú no ho sap afegiré es tracta d’aquella petita placeta enrajolada o cimentada que tenen totes les cases de pagès, en la qual si practicaven moltes de les feines de l’ofici, com ara el batre. Hi ha forces parèmies de les feines del camp, com aquestes: Pel febrer, faves a fer, Qui no sega al juny i bat al juliol, no sega ni bat quan vol, Pel setembre, el vi està per vendre, així fins a l’infinit.
D’altres provenen de la meteorologia: Aigua de març, herba pels sembrats, i un altre: Març marçot que mata a la vella a la vora del foc, i que en alguns llocs es perllonga afegint-hi: i a la jove si pot. També: A l’abril aigües mil, que en algun lloc es transforma tot dient: Per l’abril per cada gota en cauen mil, i l’altre semblant que diu: Pel maig, cada dia un raig. Tanmateix quan diu: Pel juliol, pobres els que estan al sol, fins notem l’escalfor de l’astre rei. I aquella referent a l’horari quan manifesta que: Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc, naturalment es refereix a l’hora solar, no a la que regeix en aquella època de l’any que en porta dues de diferència, o d’altres com: Per Santa Llúcia, un pas de puça, o Per Sant Esteve un pas de llebre.
L’11 de novembre d’enguany a la tarda, tingué lloc a la Generalitat de Catalunya el lliurament a la Federació Sardanista de Catalunya, que ostentava la representació de tot el sardanisme, el Diploma que acreditava a la Sardana com a: “element festiu Patrimonial d’interès Nacional”. Bartomeu Duran com president de l’esmentada Federació, després d’agrair la distinció, va reblar que l’interès del sardanisme era que la Sardana hagués estat nomenada Dansa Nacional de Catalunya i que era en aquest sentit que s’havien manifestat una munió d’entitats, Ajuntaments i particulars del país. Per vuit o deu vegades esmentà el títol que feia cent vint i set anys l’hi havia donat Josep Pella i Forgas a la seva obra Historia del Ampurdan, venint a dir que Allò escrit, escrit està, tot Posant la banya en un forat, expressant qualque s’havia atorgat era un primer pas però que seguiríem insistint fins la sacietat per aconseguir-ho. L’Honorable vicepresident de la Generalitat de Catalunya Josep A. Carod Rovira que va tancar l’acte, va respondre al senyor Duran una mica en el sentit de reconduir el fil cap el seu terreny, en un parlament amb algun error de “bulto”, com el d’aquell senyor de Jaen, referint-se a Pep Ventura i també procurant Fer volar coloms, venint a dir en unes altres paraules que tot estava molt bé, però que una cosa és el propòsit d’aquí i la realitat són les rodalies i d’altres coses manegades des d’allà i va encoratjar-lo en el sentit d’insistir fins aconseguir el que es demanava de bell antuvi, però que als inicis ens calia Anar amb peus de plom.
Però com que Les paraules se les enduu el vent, totes les que s’havien dit, deurien haver anat a parar a orelles del historiador Joan B. Culla, que en una tertúlia matinal de Catalunya Ràdio, en comentar que la Unesco havia declarat el fet casteller “Patrimoni Immaterial de la Humanitat”, va afegir: “com la Sardana, que a darreries del segle XIX fou declarada Dansa Nacional de Catalunya”. En Culla va demostrar que ho té força clar.
Apa nois! Bon vent i barca nova, que El meu mal no vol soroll. Però després de tot això algú aliè al sardanisme, pot arribar a pensar que Ens falta un bull com a les guixes, el que cal saber és a qui, perquè en certa manera tot plegat No té ni cap ni peus.
Conec Fil per randa tal com va anar aquesta qüestió, doncs fou tractada abastament al Parlament de Catalunya i em fou demanada fins a quatre vegades la meva presència per consultar els meus coneixements sobre aquest tema, la qüestió fou passada al Govern i aquest va encunyar la denominació que li donen per decret. Malgrat l’he llegit del dret i el revés una i altra vegada això de “element festiu Patrimonial d’interès Nacional”, no li acabo de veure del tot la punta, com no sigui per sortir del pas, més aviat sembla el veredicte d’un jutjat, i la veritat sigui dita m’ha recordat aquella dita: Ara que li has vist el cul, dius que és femella, i encara que: Al metge, al confessor i a l’advocat, diga’ls sempre la veritat, la realitat és que a tots ens hauria agradat molt més ens poguéssim referir en parlar de l’esmentat decret i de la sardana, amb aquella altra que resulta força més clara i contundent, la Sardana Dansa Nacional de Catalunya, que ja ho és, i afegeixo: Cal donar a Déu, el que és de Déu, i al César el que és del César.