Algú segurament ara pensarà, aquest s’està referint, als que acamparen a la plaça de Catalunya barcelonina durant un grapat de dies, que també, i que tenien tota la raó de manifestar-se, la majoria d’ells, no tots. Però no tan sols a ells, sinó també a molts altres que són coneguts com la majoria silenciosa i que mai han entorpit el desenvolupament normal de la vida ciutadana, ni ocupat places i carrers, ni trencat aparadors ni mobiliari urbà, que no és el cas que ens ocupa, malgrat que es van carregar alguns dels parterres de flors per fer-hi un hortet, i que recollint les paraules de l’antropòleg Manuel Delgado que hi estigué present, fins hi tot parlant en una de les xerrades que si feien, que: “...en gran mida alguns dels que hi havia ocupant la plaça pertanyien als grups anti sistema...” (Catalunya Ràdio: 24/5/11).
Permeteu-me que inverteixi la mirada veient-ho des d’un altre prisma. Que deurien opinar els dependents de El Corte Inglés quan un grup d’unes dues-centes persones bloquejaren les portes d’accés als Grans Magatzems durant una llarga, llarguíssima estona, impedint l’entrada a possibles compradors, no estarien indignats pensant en els petits imports de les comissions que cobren per possibles vendes que havien perdut, i que no podrien recuperar? Heu pensat que la majoria dels ciutadans, des del moment de l’ocupació, deixaren en gran majoria de baixar a Barcelona, com es diu normalment entre els habitants dels barris del voltant del centre de la ciutat, senzillament per por al que pogués passar. Aquells possibles compradors de les botigues del redós de la plaça, en un ràdio de mil metres, m’han confessat que els baixà la caixa d’aquests dies en forma substancial (Portal de l’Àngel, Fontanella, Pelayo, Rambles, Rondes, Passeig de Gràcia, Urquinaona, Universitat, ...), que tampoc recuperaran, però en canvi els impostos, despeses generals, etz. etz. els seguiran caient damunt. Sempre he sentit dir que no sempre el que crida més, és el que té la raó, malgrat que en aquesta ocasió el jovent i no tan sols ell, la tenien més que un Sant. De març a juny a la plaça de Catalunya si fa tots els dissabtes l’Escola de Sardanes, evidentment la del dia 21 de maig s’hagué de suspendre i la del 28 fer-la als jardins de El Corte Inglés/Diagonal, més de dues-centes criatures i la seves famílies ho van viure.
Jo vinc d’uns temps en els quals l’individu havia de fer previsions pel seu esdevenir, fou d’aquesta manera que durant el segle XIX aparegueren al nostre país gran nombre de cooperatives i montepios de previsió social, jo en vaig ésser comptador d’un d’ells durant força anys, concretament fins la seva desaparició: Rectitud i Justícia era el seu nom. Els uns ajudaven els altres, aquesta era la fita, no fou fins l’1 de setembre de 1944, que s’implantà la Seguretat Social, que al seu inici tenia la seu al carrer Anselm Clavé, assegurant l’assistència mèdica i la jubilació a tots els afiliats. Ara la cosa és diferent i no tant sols al nostra país sinó a la majoria de països europeus.
En certa manera s’ha generalitzat el sistema del subsidi. Com volem que treballi una persona que la retribució per la feina que li ofereixen és només superior en vint euros mensuals al subsidi d’atur que percep: ...per això em quedo a casa..., quantes vegades he escoltat la frase. No vull entrar a comentar el PER d’Andalusia i Extremadura, sabeu de que es tracta, allò de les peonades que algú signa, en un nombre determinat, i cobres la resta de l’any. Si que valdria la pena entretenir-se en les que cobren els alts directius de la banca i que en més d’una ocasió surten dels rescats que han finançat amb diner públic, algunes vegades de més de sis dígits.
Per no ferir susceptibilitats hem referiré a dos casos que conec del país veí, succeïts amb una diferència de 55 anys: a Perpinyà pels voltants de la rue de l’Anguille hi vivia una gitaneta soltera amb dos fills, que havia engendrat per a cobrar el subsidi que donaven a França per aquest fet. Hi tenia tot el dret. A una ciutat del centre de França vaig llegir l’any passat, que un musulmà cobrava el subsidi per les tres dones que tenia i pels fills de cadascuna d’elles, el jutges ho consideraren il·legal i el varen ben empaperar.
Malgrat la malaltia que ens va fer estar lluny de la vida social durant els darrers 7 anys ha estat pou de saviesa, referent indiscutible investigador i divulgador del món de sardanista....sens dubte en Jordi Puerto ha estat part clau en el mon de la Sardana
BIOGRAFIA
Jordi Puerto i Parramon (15 de novembre de 1929 -18 de maig de 2022)
Va néixer a Barcelona però, com ell mateix deia, el seu poble és Gósol.La guerra estronca els primers estudis. Finalitzada, va al Col·legi Cervantes del Poblenou. Als 14 anys comença a treballar en una Companyia d’Assegurances, que deixa per anar a una altra, en la qual arriba a Cap de Producció, i hi roman fins a la jubilació (Clinicum Assegurances 1946-94). Tot treballant es matricula lliure a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils.
Les primeres incursions periodístiques les realitza el 1949, en la revisteta Pistrincs, que continua a Pedraforca. Ambdues figuren a la Història de la Premsa Catalana.
Capdanser de la colla Pedraforca (1950-75). Secretari fundador de la Unió de Colles Sardanistes (1956-58). Realitza des de Ràdio Joventut, de Barcelona, el programa Aplec (1966-87), també hi fa un espai de Música Catalana (1976-77). Esdevé periodista. Duu a terme el certamen de La Sardana de l’Any (1971-86), que assoleix gran popularitat com a hit parade de la sardana i que es reprèn el 2004. El crida Jaume Torrents, de Ràdio Barcelona, per fer el guió de Cartelera de la Sardana (1968-72), també és requerit per El Noticiero Universal, on fa una columna setmanal (1968-76). Entre 1988-94 realitza des de Ràdio l’Hospitalet, Catalunya a l’abast.
L’Obra del Ballet Popular li atorga els premis d’Estudi Històric (1976, 1999 i 2007), de Divulgació (1991) i d’Estudis Sardanistes (2001) i el 2008 la Medalla al Mèrit Sardanista. És soci honorari de l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona (1987). Membre actiu del Grup d’Informadors Sardanistes des de la seva fundació. Iniciador de l’Escola de Sardanes de El Corte Inglés (1978). Fundador i membre del Consell de redacció de la revista Som (1980). Membre del Consell Directiu de l’Obra del Ballet Popular (1988-07). Formà part de la Comissió Gestora de la Federació Sardanista de Catalunya. Membre fundador d’Amics de Josep M. Bernat (1992-04). Membre fundador de la revista l’Obra (1998). Conferenciant i col·laborador amb escrits a diverses publicacions, butlletins i programes.
Autor dels llibres: Cants de vida, poemes (1993) (inèdit), Aproximació a la cobla Barcelona (1998), La tenora, 150 anys, els luthiers (1999), Cròniques en forma de cercle (2000), Retalls d’una vida (Josep M. Bernat) i A l’entorn del cercle (inèdit) (2002), Història de les Colles Sardanistes I 1844-1959 (2003) La dansa en cercle i El vuitè dia (inèdit) (2005), Història de les Colles Sardanistes II 1960-2005 (2006), Diccionari de Cobles (2007), l’Obra del Ballet Popular (2008). Cròniques del Foment de la Sardana (2009). En preparació tenia: La Sardana a Baetulo, Tot sobre La Sardana de l’Any i Una lliura són 400 grams, possiblement algun d'ells veuran la llum.
Va néixer a Barcelona però, com ell mateix deia, el seu poble és Gósol.La guerra estronca els primers estudis. Finalitzada, va al Col·legi Cervantes del Poblenou. Als 14 anys comença a treballar en una Companyia d’Assegurances, que deixa per anar a una altra, en la qual arriba a Cap de Producció, i hi roman fins a la jubilació (Clinicum Assegurances 1946-94). Tot treballant es matricula lliure a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils.
Les primeres incursions periodístiques les realitza el 1949, en la revisteta Pistrincs, que continua a Pedraforca. Ambdues figuren a la Història de la Premsa Catalana.
Capdanser de la colla Pedraforca (1950-75). Secretari fundador de la Unió de Colles Sardanistes (1956-58). Realitza des de Ràdio Joventut, de Barcelona, el programa Aplec (1966-87), també hi fa un espai de Música Catalana (1976-77). Esdevé periodista. Duu a terme el certamen de La Sardana de l’Any (1971-86), que assoleix gran popularitat com a hit parade de la sardana i que es reprèn el 2004. El crida Jaume Torrents, de Ràdio Barcelona, per fer el guió de Cartelera de la Sardana (1968-72), també és requerit per El Noticiero Universal, on fa una columna setmanal (1968-76). Entre 1988-94 realitza des de Ràdio l’Hospitalet, Catalunya a l’abast.
L’Obra del Ballet Popular li atorga els premis d’Estudi Històric (1976, 1999 i 2007), de Divulgació (1991) i d’Estudis Sardanistes (2001) i el 2008 la Medalla al Mèrit Sardanista. És soci honorari de l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona (1987). Membre actiu del Grup d’Informadors Sardanistes des de la seva fundació. Iniciador de l’Escola de Sardanes de El Corte Inglés (1978). Fundador i membre del Consell de redacció de la revista Som (1980). Membre del Consell Directiu de l’Obra del Ballet Popular (1988-07). Formà part de la Comissió Gestora de la Federació Sardanista de Catalunya. Membre fundador d’Amics de Josep M. Bernat (1992-04). Membre fundador de la revista l’Obra (1998). Conferenciant i col·laborador amb escrits a diverses publicacions, butlletins i programes.
Autor dels llibres: Cants de vida, poemes (1993) (inèdit), Aproximació a la cobla Barcelona (1998), La tenora, 150 anys, els luthiers (1999), Cròniques en forma de cercle (2000), Retalls d’una vida (Josep M. Bernat) i A l’entorn del cercle (inèdit) (2002), Història de les Colles Sardanistes I 1844-1959 (2003) La dansa en cercle i El vuitè dia (inèdit) (2005), Història de les Colles Sardanistes II 1960-2005 (2006), Diccionari de Cobles (2007), l’Obra del Ballet Popular (2008). Cròniques del Foment de la Sardana (2009). En preparació tenia: La Sardana a Baetulo, Tot sobre La Sardana de l’Any i Una lliura són 400 grams, possiblement algun d'ells veuran la llum.
